Pallassos i bufons

Jordi Pesarrodona, el pallasso i regidor de Sant Joan de Vilatorrada que ha estat imputat per un delicte d’odi i per resistència a la Guàrdia Civil durant l’1-O, va sintetitzar l’actitud pacífica del moviment ciutadà posant-se una bola d’espuma vermella al nas, al costat d’un agent d’aquest cos armat que custodiava la porta del Departament de Governació durant l’escorcoll del 20 de setembre. Albert Boadella, que s’ha autoproclamat bufó després de ser joglar, ha aconseguit a Madrid el favor oficial que no va obtenir a Barcelona i l’agraïment servil i el cúmul de ressentiments que s’hi va endur l’han portat a ser un ariet de l’anticatalanisme.

Pallasso i bufó són paraules que s’han usat equivocadament com a sinònims. Mentre que un pallasso fa servir l’espectacle per donar alegria als altres, un bufó converteix la seva idiotesa en un espectacle per adular el poder. Un pallasso es lliura generosament a l’espectador per arrencar-li un somriure i un bufó es ven interessadament als poderosos per obtenir-ne privilegis. Un pallasso obre el seu cor a la solidaritat mentre que un bufó obre el seu fetge per escampar-ne el fel. Un pallasso pretén esbandir els mals humors i un bufó es diverteix sembrant zitzània. Un pallasso s’enrola en accions solidàries que porten instants d’alegria a les zones castigades per la guerra i als hospitals i un bufó col·labora amb les forces de repressió que els seus amos llancen contra els dissidents. Un pallasso crea moments de felicitat, mentre que un bufó crea tabàrnies per conrear la crispació.