Un país, tres etapes. I ara què? (2)

En l’article anterior esmentàvem tres etapes que podrien sintetitzar la trajectòria del catalanisme contemporani: 1) De la resistència al redreçament (1939-1975); 2) Del redreçament a la reconstrucció nacional (1975-2006); i 3) De la reconstrucció nacional a la reclamació de la independència (2006-2017). De manera semblant, volem ara presentar tres fantasies que, per contrast, ens permetin situar-nos avui.

Per als unionistes: ‘Game over’. S’haurà arribat al final d’etapa i al final del partit. Victòria per 10 a 0. El projecte d’espanyolització de Catalunya s’imposarà. Serà inicialment discret però irreversible, afectant progressivament totes les institucions, competències i àmbits de la vida pública (educació i universitats, usos lingüístics, símbols institucionals, mitjans públics de comunicació, cossos policials, presència internacional, partits polítics no estatals...), limitant fins i tot la perillosa projecció mundial de la mateixa ciutat de Barcelona i dels seus port i aeroport i retardant tota promesa de construcció d’un corredor mediterrani. El model autonòmic es donarà per tancat i el puzle territorial s’haurà acabat. Espanya serà a tots els efectes, amb l’excepció de la peculiaritat foral basco- navarresa, un estat uniforme i uninacional, i les reclamacions i vigència del catalanisme passaran primer per la seva residualització fins arribar a poc a poc a la seva desaparició, com estava escrit en els mapes del XIX: l’Espanya constitucional, la foral i l’assimilada. Ja ho han dit: si el problema és Catalunya, fem Catalunya petita i el problema es farà petit.

Per a les terceres vies. Com en la penalització del joc de l’oca, després de les malifetes independentistes i de la penitència del 155, hom tornarà a la casella de partida, és a dir, a l’autonomisme. Catalunya repetirà el paper de Sísif: ser obligat, mitjançant llibertat vigilada, a empènyer una pedra enorme pendent amunt per un vessant costerut, sabent que abans d’arribar al cim de la muntanya la pedra tornarà a rodolar cap avall i Sísif haurà de tornar a començar de nou des del principi. És a dir, caldrà repetir el camí esforçat del peixalcovisme, la senda del realisme, superar la desfeta, recosir ferides, tornar a practicar la pedagogia, exercitar la proverbial hospitalitat i simpatia catalanes, defensar el seny i la concòrdia, apel·lar a resoldre els problemes reals de la gent, acollir la roja en algun estadi català, enfortir més el pont aeri amb Madrid, convidar més sovint a Barcelona els ministres –especialment els d’Economia i d’Hisenda–, negociar de manera delicada la redempció de les penes de presó dels polítics catalans, demanar al govern espanyol generositat i, per damunt de tot, confiar contra tota esperança en l’aparició miraculosa d’interlocutors a Madrid que corresponguin als patrons mentals i polítics de la tercera via. L’objectiu d’aquesta nova etapa serà aconseguir “tornar a la normalitat”, deixar de ser sospitosos i esperar el moment propici per a demanar reformes i engrunes en forma d’ampliació dels pressupostos.

Per als independentistes. L’etapa anterior (2006-2017) no haurà finalitzat. No hi haurà repetició de la jugada com en el cas de Sísif. El govern espanyol no deixarà anar la corda del 155, la Generalitat continuarà intervinguda de iure o de facto, l’estat d’excepció es mantindrà, la persecució de líders independentistes no s’aturarà. Començarà, per tant, un moment de baixamar, amb la duresa dels càstigs exemplars i la severitat de les penes, amb la ferma voluntat d’humiliar. La marea independentista semblarà llavors retirar-se, però en realitat aquell moviment persistirà, serà el preludi d’una nova plenamar encara més viva. La hiperactivitat de les xarxes i el teixit associatiu, entrenat durant anys en l’autoorganització i la mobilització, seguirà endavant. El vot independentista no minvarà. Les manifestacions reclamant l’alliberament dels presos polítics seguiran. Arribaran les eleccions municipals i centenars de poblacions catalanes es tornaran a tenyir d’ajuntaments amb banderes estelades. El control administratiu i polític de les institucions catalanes per part del govern espanyol es col·lapsarà. Catalunya esdevindrà un risc geopolític mundial i la pressió internacional, especialment europea, s’intensificarà. El purgatori català es projectarà a tot Espanya posant-la en una situació més que delicada.

De ben segur, cap d’aquestes fantasies s’esdevindrà. I com que caldrà negociar (negociar, no simplement dialogar) potser que tothom comenci per reconèixer les seves fantasies com el que són. Fantasies.