Vuits i nous
Nevades
La primera nevada va ser la del dia de Nadal del 1962. Va nevar desmesuradament a mig Catalunya, però com que no hi havia televisió el fenomen va quedar limitat al carrer de casa i no vam haver de patir per tercers. “Qui no té seny, no té fred”. No tenia seny, i no vaig tenir fred. Si aquell dia o l’endemà hagués hagut d’anar a escola, segur que hi hauria anat, com els altres companys. L’únic transport escolar conegut era el de les cames. L’hivern d’uns anys abans, el del 1956, és famós per ser “el que va glaçar les canonades”. Les de casa es van glaçar i rebentar, tot i la precaució de l’àvia de mantenir les aixetes amb un rajolí. Em recordo observant el gel de l’eixida, vestit amb una bata. Després em van abrigar amb un tabardo, una bufanda, uns guants i un serenito, i em van dur a escola.
El 1986 tenia la família a Torelló. Els havia d’anar a buscar amb cotxe un dijous però em van telefonar per dir-me que hi podia anar dimecres. Vaig aturar-me a Vic, on havia de fer una gestió, i algú em va dir mirant el cel: “Si has d’anar a Torelló, ves-te’n ara, que això es pot complicar.” Va començar a nevar amb força de tornada. Dijous i els dies següents les màquines llevaneus van tenir treballs per rescatar gent d’Osona i de molts punts del país. Ja hi havia televisió, i vaig contemplar des de casa els patiments que pels pèls ens havíem estalviat.
També va ser a Torelló, l’hivern següent o l’anterior. Hi havia pernoctat perquè havia assistit a una reunió de feina que continuava l’endemà. Quan ens vam llevar tot era blanc i nevava. Per por de no poder sortir del poble si m’esperava, vaig deixar els companys esmorzant i me’n vaig anar. A mitja carretera, el cotxe va girar cent vuitanta graus sobre el gel i em vaig trobar en direcció a Torelló. Em vaig unir a l’esmorzar. Vam fer la reunió, i vam baixar amb tren.
Una vigília de Reis vaig pujar amb la família a Can Bruguera, una elevació coronada amb un restaurant prop de Mataró. Quan vam començar a dinar va començar també a nevar. Ho vam celebrar amb diversos “que maco”. A l’hora d’anar-nos-en, hi havia un pam de neu, i el cotxe va quedar travat a la cuneta. Vam baixar a peu, jo carregat amb els regals de Reis, que duia al maleter. Em recordo amb una bola del món a coll. La cavalcada es va haver de suspendre, i els nens van patir per si els Reis no podien arribar a casa.
L’altra nevada s’havia de produir ahir. En una primera tongada havia de ser feble i, en una segona, copiosa. Van caure quatre volves minúscules a la primera i cap a la segona. La sequedat es devia limitar al meu carrer, perquè he tingut notícies de cotxes atrapats, nens sense col·legi... Hores i hores de reportatges detallats Un dia que soc a casa, només neva a la televisió.