Tribuna
L’odi
Més que la duríssima repressió –que habita en la naturalesa de l’Estat i era previsible– el que veritablement impressiona és l’estremidora força de l’odi que hem descobert en bona part de la població espanyola i en una gens menyspreable part de la catalana. Un odi viu i furiós que arrenca els llaços que evoquen els presos o les pancartes que invoquen la democràcia, que hem vist esgrimir ganivets, insultant quan gosa i quan no gosa, mirant-te la cinta groga que penja de la jaqueta com si intentés perforar-te. S’expressa amb el mateix llenguatge que el feixisme i el feixisme de sempre, aquest que diuen que hem despertat, hi xopineja amb gran deler, però no tot ho és. Sorgeix d’un ressentiment profund, de l’animadversió instintiva de qui no aconsegueix connectar amb unes ambicions col·lectives que primer va considerar alienes, després ofensives i finalment agressores.
Quina bèstia tan potent la de la identitat! Fins i tot ara que les identitats són polièdriques i és obvi que tots venim de mil llocs i els equips de futbol són planetaris i el sentiment de comunitat i pertinença el pot desencadenar una sèrie, un grup de música, l’amor pels altres éssers vius, la sexualitat, la fe o les preferències carnívores, veganes o caníbals de cadascú. La identitat nacional, però, és molt més potent. Encimbella tirans com Putin o mamífers grotescos com Trump i, a les nostres terres, ha transformat barris sencers de tradició esquerranosa en votants de figurins neofalangistes. I s’ha fet, no ja sense consciència de classe, sinó sense cap consciència de les polítiques econòmiques i socials que avalen; només per una emotivitat instintiva alimentada per la quasi totalitat dels mitjans de comunicació espanyols, públics o privats. Una emotivitat identitària que, per a la desesperació de molts espanyols, dels toros i nostra, ara es nodreix de la més terrible de les dues Espanyes. Deu ser per això que alguns dels catalans que es van adherir a l’espanyolisme, com Boadella, Arcadi Espada o Félix de Azúa, s’han convertit en carques reconsagrats.
Acusen el sobiranisme de violent i colpista i la violència i el cop del 155 l’han servit i justificat ells; de manipulador des de mitjans que són pura degradació i baixesa, de trair la democràcia des del seu neofranquisme i, malalts d’un nacionalisme arrapadíssim però no reconegut, veuen burgesos arrogants i excloents perquè no poden deixar de lluitar contra els seus propis fantasmes i parlen encara de la Catalunya popular i xarnega sense haver-se adonat que Catalunya, ara, és mestissa, que en els barris més populars i les feines més esclavitzades es parla amazic, urdú o soninke i que l’independentisme no s’ha concretat al voltant de carlins trabucaires sinó d’una república social i solidària, que no els hauria de generar tanta bilis.