La mentida com a arma política

Demà farà una setmana els quatre grans diaris de Madrid obrien portada assegurant que el fet que ni el president del Parlament ni l’alcaldessa de Barcelona haguessin anat el dia abans a mostrar vassallatge al rei Felip posava en perill la continuïtat del World Mobile Congress a a Barcelona. Ho deixaven anar així, sense embuts, amb aquella seguretat d’aquells que volen demostrar que tenen la raó, malgrat saber que no la tenen. Amb la seguretat dels que menteixen, directament. Perquè la premsa de Madrid sabia que no tenia res, cap informació, cap filtració, cap voluntat expressada, en el sentit que Barcelona havia de patir que el Mobile marxés justament per un fet que, diríem, als organitzadors del multitudinari congrés els deu importar un rave, per dir-ho a la manera de Rhet Butler a Allò que el vent s’endugué.

A la premsa de Madrid, com al govern del PP i als seus acòlits de Cs, i també a vegades als lacais del PSOE, ara mateix no els importa gens quina és la veritat de determinades coses, sobretot si aquestes fan referència a Catalunya i al procés cap a la república. N’hem tingut exemples notables les últimes setmanes i mesos. Dijous, sense anar més lluny, vam tornar a sentir al Parlament allò que els Jordis es van enfilar damunt del cotxe de la Guàrdia Civil per arengar la gent que es manifestava davant la seu d’Economia el dia 20 de setembre, quan tothom sap que van fer tot el contrari. Van demanar a la gent que tornés a casa.

Diu la dita que una mentida repetida mil cops esdevé finalment una veritat. El feixisme ha utilitzat des de sempre aquesta estratègia. L’extrema dreta que governa Espanya no dubta tampoc a fer-la servir. Quan diu que el president Puigdemont és un fugitiu o cada cop que parla del referèndum de l’1-O, per exemple, i nega les càrregues de la policia i la Guàrdia Civil d’aquell dia. Un cos que ha farcit de mentides els informes que envia als jutges Llarena i Lamela. Mentides que, algun dia, la societat espanyola descobrirà astorada. Potser el dia que, en veure els seus drets bàsics conculcats, s’adonin com n’han viscut d’enganyats per l’Estat. Llavors potser serà massa tard per a ells i per a nosaltres. Els que demanàvem solidaritat i que, bàsicament, trobàvem silenci.