La batalla de Waterloo

El president Puigdemont ha fet des de Waterloo l’única maniobra que li era possible per mantenir la dignitat personal i institucional, i també la de l’independentisme. Com que no pot tornar, es queda a l’exili, mantenint el càrrec –simbòlic– ratificat pel Parlament, des d’on treballarà per internacionalitzar la causa catalana. Al mateix temps, cedeix a Jordi Sànchez, empresonat a Madrid, la presidència del govern autonòmic que es formarà a Barcelona. Hi ha preguntes per fer-se: podrà des de la finca de Waterloo mantenir viva i de manera sostinguda la internacionalització? El reconeixerà Europa com a president exiliat? En la seva al·locució de dijous va anunciar mesures d’impacte davant organismes importants. En veurem el ressò i l’eficàcia. Pel que fa a Jordi Sànchez: podrà ser president efectiu del govern autonòmic? D’acord: és innocent i amb la llei a la mà no té limitat cap dret. Amb la llei a la mà. Els jutges i el govern espanyol han manipulat les lleis a la seva conveniència, inventant-se delictes i fent un abús injust i injustificat de la presó preventiva, injusta d’entrada. El govern de Rajoy ja ha anunciat que el jutge no li permetrà ser president. El govern de Rajoy sap sempre d’avançada què faran els jutges sense que a aquests la telepatia els incomodi. Si no deixen ser president Sànchez es posarà en evidència l’atrabiliària justícia espanyola, i Puigdemont s’encarregarà de propagar-ho amb més eficàcia que un govern autonòmic. Si no és Sànchez, serà un altre. Tampoc el voldran? Les escaramusses de Waterloo tindran un nou episodi. Hi serà sensible, Europa? Fins quan?

Acabo de llegir Empantanados, la crònica i reflexió de Joan Coscubiela sobre el procés. Coscubiela escriu com els vells militants del PSUC i de Comissions Obreres. La mateixa prosa culta, ràpida i eficient de López Bulla, posem per cas. A més de fer uns judicis severíssims del govern de Rajoy, exposa els enganys i ingenuïtats que els líders de l’independentisme han propagat, sobretot en el mes d’octubre dramàtic. En posa exemples: “la independència és a tocar”, “onze països d’Europa li donaran suport”, “l’Estat s’avindrà a negociar”, “els bancs es barallaran per instal·lar-se a Catalunya”, “som majoria”... Me n’hi falta una: “és més fàcil la independència que reformar la Constitució, federar Espanya o un referèndum pactat”. Coscubiela veu factibles aquestes alternatives. Li hauria donat la raó fa uns mesos: és molt més difícil la independència. Però ara? Si de cas estem en un empat, vista la intransigència estatal per a qualsevol solució. Un estat, i també un independentisme, incapaços fins i tot de “pactar el desacord” que el sindicalista reclama. S’haurà d’observar per on s’inclina la batalla de Waterloo.