Mort de cunyat

Tothom se’m mor. Ara el meu cunyat Toni Artigues. El vaig anar a veure a Palma fa un parell de setmanes, quan li acabaven de comunicar que el mal era irreparable. L’havien dut de l’hospital a casa, per voluntat seva. La casa, una tercera planta d’un edifici de pisos antic, és situada al carrer d’en Morei, al centre arcaic de Palma. En un extrem hi ha l’ajuntament i a l’altre, com aquell qui diu, la catedral. Enmig, cases senyorials amb patis interiors d’on sembla que d’un moment o altre hagi de sortir Llorenç Villalonga o un dels seus personatges. A prop, l’església de Sant Francesc, on està enterrat Ramon Llull.

Seia en un petit balancí prop de la llar de foc apagada. Em va dir que m’esperava perquè l’encengués. Li costava respirar i parlava amb una veu gairebé inaudible. Van arribar uns amics. El menjador es va omplir. Quan se’n van anar, en van venir uns altres. Després, més. M’hi vaig estar dos dies i el flux no parava. La Marta, la meva germana, en va comptar quaranta en dues tardes. Eren amics i també alumnes seus. Músics, gent de teatre, poetes, novel·listes, llibreters... Toni Artigues, amb altres socis, havia fundat la llibreria Quart Creixent de Palma. Només llibres en català. Havia tocat les xeremies i fet mil accions culturals amb en Biel Majoral, un altre del morro fort en el catalanisme illenc. Havia muntat obres teatrals. N’hi vaig veure una a l’Espai Brossa de Barcelona, sobre textos del poeta que dona nom al teatre. Se sabia tots els poetes catalans, i els divulgava, sobretot entre els seus alumnes de l’escola de formació de mestres i de la universitat. Alumnes i exalumnes, joves i grans, no paraven de tocar el timbre. Vaig saludar Jaume Pons Alorda, el traductor de Walt Whitman. “Traduït per ell, sembla que hagués escrit en català.” Se li acostaven per sentir-lo. “El ritme marca un sonet, no la rima.” Per un moment vaig pensar en Sòcrates donant les últimes instruccions als deixebles. Vaig conèixer el cunyat aquells dies. Sabia que era un savi que exercia molta influència en la cultura balear, però la distància i les poques vegades que ens vèiem no m’havien permès fer-me’n càrrec del tot.

Com que tenia tants amics i admiradors, en correspondència tenia molts que li estaven renyits. Un, va anunciar que el volia veure. La meva germana ens va dur a fer una volta per Palma mentre els dos homes parlaven. Quan vam tornar al cap de dues hores la reconciliació s’havia produït i havia anat més enllà: Toni Artigues li dictava, perquè la fes ell, la conferència que un dia que ja no ha viscut havia de pronunciar sobre Palau i Fabre. Vaig recordar l’última escena de Farenheit 451, quan els vells fan memoritzar als joves els llibres que s’han de salvar. La resurrecció de la carn deu ser això.