Transhumanisme

El transhumanisme és una invitació a esdevenir els mestres de l’evolució. Els transhumanistes pensen que cal actuar i no limitar-se a seguir, ser els protagonistes del destí i modificar-lo segons les nostres conveniències a fi d’adaptar-nos millor en el món i viure-hi més confortablement.

Es presenta socialment i políticament com un moviment d’alliberament, encara que en un sentit molt diferent de la filosofía de la liberación d’Enrique Dussel (1934) i de les teologies de l’alliberament de procedència llatinoamericana.

El transhumanisme es proposa alliberar la condició humana dels seus límits i transcendir-los per assolir una millor qualitat d’existència. L’objectiu és clar: Alliberar l’ésser de humà de les misèries de la seva finitud, del jou de la malaltia, de la fam, de la por, de la violència, de la crueltat, del patiment i, finalment, de la mort.

La missió de la filosofia transhumanista és transcendir el destí biològic. La por de la mort i el desig d’immortalitat formen part de les preocupacions essencials de la condició humana. Segons els transhumanistes, la tecnologia permetrà alliberar-nos d’aquesta por i assolir aquest desig i, per tant, les tradicions espirituals i religioses que es mantenen en la història com a formes de consol col·lectiu enfront de la mort, deixaran de tenir sentit i d’ocupar un lloc rellevant en la societat.

La revolució transhumanista ja ha començat. Hi ha molts fets que validen aquesta tesi. La píndola contraceptiva és, per exemple, una manifestació avant la lettre del transhumanisme. La parella escull quan vol tenir el fill, ho calcula i ho planifica en virtut dels seus interessos, necessitats i possibilitats. És un procés alterat i modificat per la voluntat humana. La vacunació es pot concebre, també, com una forma de millorament, perquè a través d’ella s’injecten més anticossos que els que realment es tenen en el cos i s’eviten contagis. La qüestió, doncs, no és saber si hom està en contra la modificació de les seves característiques biològiques, perquè això ja ho estem fent des de fa temps. La qüestió central és saber si hi ha límits que cal fixar de bell antuvi i, naturalment, qui té legitimitat per fixar-los.

Una gran part dels qui han començat a entreveure aquesta possibilitat reaccionen tot refusant-la. Tot això és comprensible des del punt de vista transhumanista, però això no significa que aquestes majories puguin justificar la prohibició d’aquesta millora als qui realment desitgen implementar modificacions tecnològiques en els seus cossos sempre que no posin en risc ni la llibertat ni la seguretat dels altres.

Segons els ideòlegs d’aquest moviment, cal que ens adaptem a un món que està canviant. L’ésser humà és un inadaptat al món contemporani. Tenint en compte l’abast de la crisi mediambiental, l’espècie humana, globalment considerada, està en perill. Per aquest motiu, cal reforçar les seves capacitats de supervivència mitjançant la tecnologia de què disposa o bé que és capaç de crear, perquè en cas de no fer-ho per preservar la vida tal com és ara, podria no haver-hi vida humana en el futur.

Entre els arguments contraris a la tesi transhumanista, s’hi evoca un argument interessant: el caprici lligat a la fatiga de ser un mateix (d’être soi, en paraules dels crítics francesos). La tecnolatria és un símptoma de la fatiga de ser un mateix diagnosticada en les societats hipertecnològiques per sociòlegs tan rellevants com Alvir Toffler (1928-2016). No ens sentirem ja més impotents, ni deprimits, si som capaços d’esdevenir allò que volem ser a través de les biotecnologies.

El transhumanisme és, en aquest sentit, una utopia de substitució, de recanvi per a una humanitat que està fatigada de ser ella mateixa, que està disposada a mudar cap a una realitat nova. Enllaça amb l’estat d’una humanitat que se sent incapaç de resoldre els problemes que ella mateixa ha creat i que veu en la tecnologia l’única via de redempció. És, però, ¿un moviment d’alliberament?