L’estàtua d’en López

Si aquest fos un país mitjanament normal, la vida d’Antonio López (1817-1883) hauria inspirat unes quantes obres cinematogràfiques. Nascut en la pobresa, se’n va a Cuba fugint de la justícia, i allà es dedica a activitats comercials. Es casa amb la filla d’un seu soci català, i la dot li permet iniciatives empresarials d’alta volada fins a acumular una immensa fortuna i rebre el títol de marquès de Comillas. Un self-made man amb tots els ingredients de l’època. De la seva faceta de filantrop, n’hi ha prou de dir que va costejar la primera edició de L’Atlàntida de Verdaguer. Ara l’Ajuntament de Barcelona, mirant de fer pagar al passat la incapacitat de gestionar el present, n’ha retirat l’estàtua de la plaça que porta el seu nom, al final de Laietana. Argumenten les llumeneres municipals que els monuments han de tenir una “funció d’exemplaritat” –què deu exemplaritzar, doncs, el Cap de Barcelona de Roy Lichtenstein que hi ha per allà prop?– i que en López havia pres part en el tràfic d’esclaus, com si fos l’únic. Els europeus van anar abolint l’esclavitud al llarg del segle XIX, i els espanyols –catalans inclosos, per descomptat–, com en tantes altres coses, van ser els últims a fer-ho. Voldrà l’Ajuntament eliminar també tots els qui s’han beneficiat de la mà d’obra esclava, començant per Plató i Marc Aureli? Que no hi van tenir res a veure els Ramons i Berenguers que honoren el nostre nomenclàtor, ni els de les taules de canvi i els del Consell de Cent? D’en López, a hores d’ara, no hi ha perill que ningú en faci un sant; però no cal convertir-lo en el dimoni gros.