Opinió

De set en set

Aquella Ada

Blasmava el culte a la personalitat i els tics carques del laïcisme més tronat

Tampoc no era planer a les dones obrir-se pas en plena revolució obrera a la Catalunya del 1936. Dins les mateixes organitzacions anarquistes eren víctimes del masclisme, durant la guerra o a l’exili. Una d’elles, Ada Martí, estudiant de psicologia, dirigent universitària, propagandista intel·ligent i eloqüent, és representativa dels estralls que pot produir mostrar-se inconformista enmig dels seus. Era una dona amb coratge. Havia estat ferida la nit del 6 d’octubre del 1934 en la defensa del CADCI, a la seu de la Rambla de Santa Mònica on caigueren morts dos patriotes del Partit Català Proletari: Jaume Compte i Manuel González Alba. Dos anys després, era la veu més clara i més culta de Ràdio CNT-FAI. Alternava el periodisme militant amb la feina a la Federació Estudiantil de Consciències Lliures. Nedava contra corrent en les pròpies aigües. Blasmava el culte a la personalitat i els tics carques del laïcisme més tronat: en un article va impugnar la “santificació” dels líders àcrates Durruti i Escaso. Va viure un exili infaust i turbulent. Voluntària en ajut als refugiats; rebutjada per la CNT el 1946. Va malviure venent llibres en els molls del Sena. En el llibre de Ferran Aisa sobre la ràdio cenetista (Ajuntament de Barcelona, 2017) surt un text d’Ada Martí representatiu d’aquesta lluitadora lliure i del tot pionera. Deia allí a les dones: poseu més atenció a la bellesa interior que a l’exterior, però no descureu l’aspecte: “adorneu-lo amb gust i senzillesa.” Era rebel sense complexes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.