El preu a pagar

Una de les comprovacions que el sobiranisme ha pogut fer després dels fets d’octubre de 2017 és que l’Estat espanyol està disposat a pagar el preu que faci falta per mantenir la unitat sagrada de la pàtria. Els que pensàvem que hi havia línies vermelles que en el context democràtic i europeu no es podrien superar per part de l’Estat, hem vist que no només s’han violentat i superat, sinó que s’ha fet i es fa sense cap pudor ni contenció. Ahir el jutge Llarena va tornar a donar-nos-en un exemple ben concret amb una interlocutòria que no resisteix la menor anàlisi des del punt de vista de la ciència jurídica. La resolució prohibeix al diputat Jordi Sànchez –innocent, sense acusació, sense instrucció i sense sentència, convé recordar-ho– sotmetre’s a la sessió d’investidura al Parlament. Un cop més, el magistrat no aporta cap indici, cap prova, cap fet, que pugui sustentar l’element principal dels delictes de rebel·lió i sedició que pretén imputar: la violència. Parla de la voluntat política d’assolir la independència –perfectament legal– i fins i tot posa com a exemple dels perills tumultuaris violents la Via Catalana que va unir el país de nord a sud, un exemple de mobilització pacífica que va meravellar el món. Els partits de l’oposició a Catalunya, els partits espanyols, la societat civil de l’Estat no adverteixen que el preu que està pagant Espanya per mantenir la integritat de les seves fronteres és extraordinàriament gran, i que a mitjà i a llarg termini esdevindrà insostenible en termes democràtics i de reputació internacional. Acceptar els precedents d’alterar la voluntat democràtica de la ciutadania només posant en presó preventiva un candidat –sense proves, sense acusació, sense sentència–, o de tolerar la persecució penal de la dissidència pacífica –periodistes, músics, mecànics, poetes, pallassos, investigadors– implica dinamitar la divisió de poders que és fonament bàsic de tot sistema democràtic. És el preu que l’Estat ha decidit pagar.