la tribuna

El camí erràtic de la jerarquia

El Vaticà, amb el papa Ratzinger al capdavant, ha potenciat la doctrina tradicional de l'Església, desfasada i fora de context

Sortosament encara tenim un nombre de capellans, alguns bisbes i cardenals que mantenen la fidelitat a la doctrina del Concili Vaticà II

Des del llarg pontificat del papa Wojtyla, estem assistint a l'arraconament i rebuig de la doctrina del Concili Vaticà II. En l'actualitat, el papa Ratzinger ens imposa la seva línia encara més conservadora per tal que, de facto, l'esmentada doctrina renovadora no sigui aplicada dins de l'Església catòlica. El Vaticà II, contràriament al que ara es preconitza, pretenia enfortir la llibertat de la persona humana i la seva capacitat de discernir per tal que segons la seva consciència decidissin sobre la seva vida, la seva espiritualitat o el seu compromís social o polític. Que l'home i la dona sabessin valorar la bondat o no de determinats dogmes i orientacions episcopals, però, fonamentalment, que sabessin discernir lliurement –sense influències– sobre el que ens demana el missatge evangèlic i com l'apliquen personalment.

El Vaticà, amb el papa Ratzinger al capdavant, s'ha decantat per potenciar la doctrina tradicional de l'Església, aquella desfasada i fora de context del Concili de Trento que tants èxits els va donar en el passat i que creuen que els pot donar en l'actualitat per mantenir el poder i l'Estat del Vaticà. Aquesta doctrina, proclamada l'any 1563, consistia a potenciar la ignorància dels fidels, induint-los que sentissin un permanent temor al càstig i a ser orientats i dirigits pels bisbes i capellans. Aquesta és la mena d'Església que volen (que no ho és perquè la seva praxi s'allunya, i molt, del missatge evangèlic), per tal de –novament– poder influir, controlar i fins i tot intervenir en els afers dels ciutadans, en els seus costums i en la seva moral, i, òbviament, també, influir directament en les decisions dels governants d'arreu del món catòlic i no catòlic. Una influència que va esdevenir nefasta per a la ciutadania però que no obstant això ara intenten recuperar. En realitat el que pretén la jerarquia catòlica és reconquerir aquell poder i assolir, com a mínim, el mateix que en l'actualitat tenen els imams i els aiatol·làs en el món islàmic i en les comunitats implantades a Occident. Sortosament, però, encara tenim un nombre de capellans i alguns bisbes i cardenals, pocs, molt pocs, que mantenen la seva fidelitat a la doctrina d'obertura i de renovació del Concili Vaticà II, impulsat pel papa Roncalli, l'enyorat beat Joan XXIII.

No és aquest el cas dels actuals bisbes i cardenals de l'Església catòlica, i menys dels de la Conferència Episcopal Espanyola, presidida pel controvertit Rouco Varela, amb la qual sembla que, malauradament, també els bisbes catalans sintonitzen, amb els aires provinents del Vaticà. El paper dels bisbes, segons el decret Christus Dominus del Concili, és el d'exercir col·legiadament, juntament amb el Papa, el govern de l'Església en general i el de la seva diòcesi en particular, on, fonamentalment, se'ls demana que donin testimoniatge de l'Evangeli, vetllin pel bé dels sacerdots i feligresos i estiguin permanentment al seu servei. Actualment han capgirat les seves funcions, car els bisbes ja no governen col·legiadament res i només estan al servei del Vaticà, exercint el paper de governadors eclesiàstics de Roma i/o de la seva conferència episcopal. La que presideix el cardenal Rouco Varela, que és qui influeix en el nomenament de bisbes, és l'exemple més palpable de les noves orientacions, les quals, en el cas de seus vacants, les apliquen per nomenar un nou bisbe, que és escollit entre uns determinats sacerdots de perfil conservador, dòcil i políticament espanyolitzant (no sobiranistes). Aquest va ser el cas del nou bisbe de Girona, en Francesc Pardo, i ha estat el cas del recentment nomenat bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla. Aquest darrer nomenament ha estat envoltat per la polèmica, car, com va ser-ho un any enrere el bisbe gironí, ha estat imposat. El bisbe guipuscoà va ser imposat malgrat la frontal oposició de quasi el 80% dels capellans donostiarres. Però és que, a més, el nou bisbe ja ens ha deixat constància de la seva insensibilitat pel sofriment de les víctimes del terratrèmol haitià, en contrapartida al que sembla que és la seva gran preocupació: l'anticlericalisme i la manca d'espiritualitat dels ciutadans. Quan es menysprea la vida humana i les necessitats bàsiques dels que sofreixen i estan marginats i, en canvi, s'està preocupat perquè la gent ja no va a missa, ens demostra que el seu magisteri s'allunya d'allò més transcendental del missatge de Jesús de Natzaret.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.