Hiperventilats davant les enquestes

Faltava poc més d’un any per als comicis generals i les enquestes reflectien que un partit gairebé inexplorat electoralment –només s’havia presentat a les europees l’any anterior– se situava en primera posició en els estudis d’opinió, amenaçant el bipartidisme. Enmig de les retallades i amb el ressò de l’herència del PSOE de Rodríguez Zapatero encara vigent, en uns mesos Pablo Iglesias i la marca Podem havia agafat una embranzida que va suposar un ensurt per a l’statu quo estatal –no només el polític– i d’aquí que els poders fàctics espanyols van fer mans i mànigues per impulsar un antídot des del centredreta per contrarestar la previsible davallada dels partits de sempre. En les eleccions del desembre del 2015, la formació d’Iglesias no va complir cap dels pronòstics –ni primer ni tan sols segon, és a dir no va materialitzar el famós sorpasso– però la d’Albert Rivera tampoc no va culminar les expectatives. No va sumar ni amb el PP, i amb el PSOE i en la segona volta, el juny del 2016, Cs va veure encara més reduït el seu espai a l’hemicicle del Congrés, si bé l’increment del nombre d’escons del PP va convertir-lo en una crossa indispensable dels conservadors, però no l’única. De sobte, però, i també un any i mig abans d’uns nous comicis estatals –si Mariano Rajoy no els avança– Cs s’ha convertit en el segon partit que en els darrers anys torna a fer trontollar la malmesa hegemonia del PP i el PSOE. En els darrers temps, gairebé totes les enquestes d’intenció de vot situen els de Rivera en primera posició i és per això que, veient un horitzó electoral complex, els nervis s’han instal·lat a Gènova i Ferraz.

Rajoy, però, continua sense reaccionar. I la prova és que ni tan sols ha aprofitat la sortida del govern del ministre d’Economia Luis de Guindos per fer una àmplia remodelació de govern i donar un nou impuls al seu equip ministerial en vista al panorama electoral del 2019. Tot el contrari, “ha estat previsible, com sempre”, presumien alguns dirigents populars que es miren els sondejos amb neguit, però també amb incredulitat, insistint que tot plegat és fruit només de l’embranzida que ha agafat Cs arran del 21-D i que, a poc a poc, l’efecte s’anirà diluint, sobretot a mesura que “s’instal·li la normalitat” a les institucions catalanes.

Però Rivera està disposat a fer-ho durar. Al cap i a la fi, ha estat l’únic partit que ha pogut rendibilitzar la duresa que l’Estat ha aplicat a Catalunya, mentre que està passant factura a la resta de formacions. Cs ha sabut capitalitzar l’exaltació del patriotisme espanyol que es va desfermar arran de l’1-0 i, sobretot, s’aprofita de la sensació de feblesa que ofereix Rajoy no només per la qüestió catalana, sinó també per la manca de majoria suficient al Congrés. Malgrat que se’l pugui acusar d’oportunista i canviar de parer en funció de cap a on bufi el vent, Rivera ha decidit fer la guitza parlamentària al PP, intentant trencar la imatge de complicitat per aturar qualsevol iniciativa que l’ha acompanyat en el darrer any. Així, de sobte va anunciar que deixava de bloquejar l’intent d’una majoria de la cambra espanyola de revertir la polèmica llei mordassa. I tampoc li posarà fàcil al PP la continuïtat de la presó permanent revisable, si bé també en algun altre moment ha suggerit que són favorables a endurir encara més el Codi Penal. Les contínues contradiccions de Cs no sembla que hagin de tenir cost electoral. Tant és així que el PP ha passat de carregar amb duresa contra la manca de “lleialtat” i contra les “obscures” finances dels de Rivera a adonar-se que no els surt a compte atacar els “seus” i és per això que es tornen a centrar en l’enemic habitual: el PSOE, no fos cas que Pedro Sánchez aconseguís aparèixer com el veritable centre d’ordre enmig de la guerra de la dreta.

Però amb un Iglesias aparentment fora de joc –i compatint amb Rajoy el dubtós privilegi de ser el líder pitjor valorat– el PSOE es veu incapaç de recuperar una part de l’electorat que el 2015 i el 2016 li va girar l’esquena. Pedro Sánchez no fa ni un any que es va imposar amb rotunditat entre la militància, però continua sense entusiasmar els seus antics votants. I ser fora del Congrés li està restant molta visibilitat. Amb una pau interna impostada, el sector crític espera la més petita relliscada del secretari general per tornar a acarnissar-se amb Sánchez. Això sí, la major part dels barons tenen ara massa feina a garantir-se la revàlida dels seus càrrecs i ajornen la reedició de la batussa interna a l’endemà de les autonòmiques, municipals i europees.

Entremig, en la política espanyola es tornen a viure aires que recorden el 15-M, però sense que l’abanderi cap partit. Ni tan sols Podem. El gran impacte de les protestes dels pensionistes i de les dones ha enxampat el govern de Rajoy i els partits sense temps de preparar l’argumentari, i el poc que han dit els perjudica. Ni tan sols Cs, especialista en respostes a mida del consumidor, ha sabut copsar la magnitud d’un clam que ha arribat de manera sobtada, però que no desapareixerà fàcilment. De fet, Cs l’havia menystingut. I ara caldrà veure si això sí que li resta punts en el seu meteòric ascens en les enquestes.