O províncies o vegueries

La reacció provinciana que ha desencadenat la formulació de la nova organització territorial de Catalunya en vegueries és simptomàtica d'un país a mig fer. Al capdavant, els alcaldes socialistes de Lleida i Tarragona erigint-se en valedors de l'actual divisió provincial. Un discurs localista que han disfressat apassionadament en nom del territori. També s'han deixat sentir les estridències del Síndic de la Vall d'Aran. Algú li hauria d'explicar que només a Catalunya es reconeix la singularitat aranesa mentre a la resta d'Occitània llangueix. Tal vegada també desconeix que l'obra més colossal al servei de l'aranès la va fer el lingüista Joan Coromines, un català de pedra picada amb arrels familiars a l'Aran. I no intueix quina és la situació de l'asturià o l'aragonès, llengües al límit de l'extinció i que Espanya no reconeixerà fins al dia que en pugui cantar les absoltes. Per proximitat administrativa també hauria de ser molt conscient de la negativa a reconèixer l'oficialitat del català a la Franja. Perquè aquesta és la sensibilitat espanyola pel que fa al reconeixement de la diferència.

Al costat de la reacció provinciana, el tacticisme polític dels que mantenen que «ara no toca». Quan serà el moment per a aquesta gent? Alhora que s'oposen, amb el pretext de la crisi, a la substitució de províncies i vegueries per diputacions, atien el conflicte del Penedès per la porta del darrere.

Si hi ha un territori que ha evidenciat la voluntat de ser vegueria, aquest és el Penedès, amb l'impuls d'una plataforma, Vegueria Pròpia, que no ha deixat de batallar i empènyer en favor del reconeixement del Penedès i que s'ha traduït ja en l'aprovació d'un àmbit de planificació territorial penedesenc al marge de la regió metropolitana. I no menys significatiu: amb la introducció d'una falca específica a la llei de vegueries per possibilitar que el Penedès sigui la vuitena vegueria si és que Espanya permet la substitució de les províncies per les vegueries. Una circumstància que ara deliberadament alguns semblen obviar, malgrat que el vicepresident Chaves s'ha afanyat a recordar-ho amb tot l'èmfasi possible i fent una defensa vehement de les províncies.

En essència, aquí radica la diferència: entre els que volen seguir mantenint les províncies i «ara no toca» i els que volen eliminar les províncies i implantar les vegueries. No ho haurien de perdre de vista al Penedès. És necessari seguir compatibilitzant la defensa d'una vuitena vegueria amb la transformació de Catalunya en vegueries encara que no hi siguin, d'entrada, totes les que hi haurien de ser; sota pena, en cas contrari, d'acabar-se arrenglerant al costat dels que malden per evitar que això sigui possible i perpetuar aquella divisió administrativa orquestrada el 1833, des de Madrid, a imatge i semblança de la França jacobina.