Encara no ho hem entès

A hores d’ara, el sobi­ra­nisme català ja sap per­fec­ta­ment a qui i a què s’enfronta. Sap que no tindrà cap mena de treva ni de con­cessió si no passa pel sot­me­ti­ment dels seus diri­gents i de les ins­ti­tu­ci­ons de Cata­lu­nya a la coti­lla cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyola, tibada des de la con­xorxa dels poders polítics, judi­ci­als i poli­ci­als. Per tant, la cruïlla de vies és clara: o plan­tar cara o seguir el cor­rent. Plan­tar cara vol dir nome­nar el pre­si­dent i el govern que les ali­an­ces deter­mi­nin en con­cor­dança amb el vot popu­lar resul­tant de les elec­ci­ons del 21-D; de grat o per força, pas­sant el que cal­gui pas­sar i desig­nant les per­so­nes de màxim con­sens, esti­guin impu­ta­des, exi­li­a­des, pre­ses o sense cau­ses pen­dents, es diguin Puig­de­mont, Sànchez, Jun­que­ras, Turull o Artadi. O es posa així l’Estat con­tra les cor­des de la ver­go­nya democràtica i jurídica o bé es busca l’escletxa juri­di­co­política que per­meti recu­pe­rar el que ens dei­xin de les ins­ti­tu­ci­ons pagant el preu de la humi­li­ació i el sot­me­ti­ment. No és fàcil deci­dir quina és la millor opció ni saber a quina velo­ci­tat ens por­tarà cadas­cuna cap a la plena sobi­ra­nia. Però el que és segur és que cal triar-ne una amb certa urgència si no volem caure en una deso­ri­en­tació gene­ral, con­re­ada ja en quan­ti­tat pre­o­cu­pant per la manca de lide­rat­ges polítics i soci­als, per la manca d’uni­tat, per movi­ments des­co­or­di­nats d’efec­tes des­co­ne­guts i per una estratègia social i política massa pla­nera i visi­ble. Hem d’expli­car menys i tre­ba­llar més.