Jo, president

El dilluns 8 de gener, el dia exacte del “passat festes” de Nadal, vaig dinar amb un senyor que coneix a fons les interioritats dels partits independentistes. Em va dir amb aplom: “Puigdemont cedirà pas, i la presidenta serà Elsa Artadi.” De llavors ençà s’ha complert la primera part del vaticini. Puigdemont ha cedit. No de manera immediata, perquè aquí no hi ha res immediat, però la deferència s’ha produït. L’ha feta en benefici de Jordi Sànchez, el seu segon en la llista presidencial. Com es veia venir, el jutge ho ha impedit per la seva condició d’empresonat. Si no ho hagués impedit el jutge s’hi hauria oposat la CUP, el soci necessari per investir president. Ara es parla de situar de candidat Jordi Turull. Com que està encausat, si el jutge cuita a inhabilitar-lo l’aspiració no serà tampoc possible. I a la CUP: li abellirà Turull? ERC l’hauria d’acceptar perquè forma part de la llista independentista més votada, però no seria sense resistència i a canvi de negociacions i baralles encara més llargues i acusades. Arribarem al final a Elsa Artadi? Valia la pena un viratge tan llarg per arribar a la previsió d’aquell senyor? Discutint, hem passat Sant Antoni dels Ases, hem travessat tot el Carnaval i ens trobem a mitja Quaresma. Serà “passat festes” de Setmana Santa? Després de la mona? Els votants s’impacienten, i els votats dilaten les decisions. Es diu que presenten candidats “impossibles” per “tibar les costures” de l’Estat i posar-lo “davant un mirall”. L’Estat i els seus òrgans justiciers tenen les costures cosides amb filferro i estan encantats amb la imatge que el mirall els ofereix. I nosaltres sense govern, ni autonòmic ni de la república.

Ara els faré dues confidències. Em van trucar de Brussel·les perquè anés a la llista de Puigdemont. Va ser un dia que em trobava a Miravet de vacances. La història, també la personal, és circular o atzarosa: a Miravet es va impulsar l’Estatut que ens ha dut fins on ens trobem. Em van dir que podia triar el lloc de la llista: per sortir o no. Vaig declinar l’oferiment. No soc polític, avorreixo les reunions i no vull renunciar a aquesta columna. Vaig dir que seria més útil a la causa des de fora que des de dins. M’hi reafirmo cada dia. La segona confidència és de caràcter familiar. El pare, per esperonar-me i perquè fos algú de profit, em deia: “Tu has d’aspirar a ser el president de la república.” Era en temps de Franco. Jo mirava a dreta i esquerra i em preguntava de quina república em parlava. Ara penso que si hagués acceptat anar a la llista de Puigdemont “en un lloc per sortir” li hauria pogut donar satisfacció. A base de descartar noms, potser haurien arribat al meu. Ara: seria jo del gust de l’Estat, d’ERC, de la CUP, del PDeCAT o del mateix Puigdemont? Ho veia molt fàcil, el pare.