Quan Lloret era Lloret

Quan, anant per aquests mons de Déu, esmentes l’ascendència lloretenca, a vegades, algú que encara té els ulls posats en el poble dels anys cinquanta, exclama nostàlgic: –“Ai, aquell Lloret!” I et fa pujar una mica d’emoció al cor. He viscut, fa poc, un fet d’aquests en assistir a Barcelona, a la presentació del llibre Rosa Sabater, sonata inacabada, de Miquel Jorba, convidat per l’autor. Jorba m’havia demanat ajuda per situar una actuació de la gran pianista a Lloret. Després d’investigar, vaig poder determinar que Rosa Sabater havia actuat a la sala de festes Rosamar el 19 de juliol de 1958. Al final de la presentació del llibre vaig voler parlar amb la filla de l’artista recordada, sobretot perquè, amb les explicacions i les fotografies, em vaig adonar que el pare de la pianista, Josep Sabater, era el músic que havia dirigit l’Orquestra del Liceu en la representació de l’òpera Marina a la platja de sa Caleta l’any 1955. –“Efectivament, el pare i l’avi de la Rosa també havien estat músics”, em va assegurar. I tot seguit exclamà: “Oi, Lloret! Quants records... Els Cantín...!” Antoni Cantín estava casat amb Montserrat Llaverias, filla del famós pintor i dibuixant Joan Llaverias, i tota la família estiuejava a Lloret des de 1914. Cantín era un gran melòman, que, fins i tot, solia assistir als festivals de Bayreuth cada any. A través de la música, els Cantín i els Sabater tenien una gran amistat, que va propiciar una anècdota que Miquel Jorba inclou en el llibre sense esmentar la família, però que la filla de la Rosa Sabater sí que em va identificar. Un bon dia, els Cantín, a Barcelona, tenien convidats a sopar a casa seva uns amics francesos i la serventa se’ls havia posat malalta. Ho van comentar per telèfon, casualment, amb la Rosa Sabater, que, abans de dedicar-se al piano, havia sentit la vocació de ser actriu teatral i sabia fer tots els papers. La Rosa els va dir que no es preocupessin que anava cap a la casa d’ells, es vestia de minyona i feia el que convingués. Així va ser. Tot va discórrer a la perfecció. Van passar unes setmanes i la Sabater va fer un concert a la sala Gaveau a París. En acabar el recital, el matrimoni francès va anar al camerino a felicitar la pianista i, a sobre, li van comentar que tenien uns amics a Barcelona. La Rosa va dubtar de si sospitaven alguna cosa i provaven si ella feia algun aclariment, però tampoc va fer el primer pas. Hauria estat bé per als francesos, constatar la disponibilitat de Rosa Sabater, que primerament els havia servit a la taula i, al cap d’uns dies, des de l’escenari.