Govern autonòmic

El proper president que investeixi el Parlament de Catalunya serà un president autonòmic i el govern que nomeni serà el que haurà de gestionar l’autonomia. Seran la conseqüència de les eleccions del 21 de desembre del 2017 celebrades en el marc de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i d’acord al que estableix la llei orgànica de règim electoral espanyola, ja que en més de trenta anys els nostres representants han estat incapaços de posar-se d’acord per elaborar-ne una de pròpia. I si no hi ha acord i es va a unes noves eleccions, serà exactament igual.

Després de les eleccions del 27 de setembre del 2015, el Parlament va aprovar, amb els únics vots dels diputats independentistes, una resolució sobre l’inici del procés polític de creació d’un estat català en forma de república. En la resolució el Parlament es comprometia a no supeditar-se a les decisions de les autoritats de l’Estat espanyol, en concret al Tribunal Constitucional, i a complir exclusivament les decisions i els mandats emanats de la pròpia cambra. No hi ha responsabilitat més gran que la del que posa unes condicions que ni ell mateix ni pot ni pensa complir.

Els mateixos vots van ser els que van aprovar el 27 d’octubre de l’any passat una altra proposta de resolució en la qual es constituïa la República Catalana com a estat independent i sobirà. L’evolució dels esdeveniments ha portat que alguns dels que van permetre la votació del text hagin declarat que aquella va ser un fet simbòlic. Avui sabem que per a Carles Puigdemont la República és un estat mental. És aquesta afirmació una descripció? Implica una renúncia? L’espai del pensament i de les emocions és tan important com el de les seves concrecions, però és molt perillós perdre de vista en quin pla s’està en cada moment i és fonamental evitar confondre els desitjos amb les realitats. Aquesta és una llicència que no es poden permetre els qui ostenten la responsabilitat de govern ni els qui volen mantenir la legitimitat pel lideratge.

L’independentisme va construir el seu nou relat proclamant que havia arribat l’hora de deixar enrere les tradicionals indefinicions del catalanisme i d’apostar per la claredat. D’una manera més dogmàtica que pràctica es va situar el dilema entre acatament o valentia, renúncia o dignitat, victòria o derrota. L’estratègia de la força va passar davant de la de la diplomàcia. Un terreny que no li és favorable a la política. I en el qual si avançar és difícil, retrocedir és letal.

El principal problema de l’independentisme no és que hagi perdut la seva força –com ho demostra la resistència electoral que manté encara– sinó que l’ha malbaratat errant la tàctica i l’estratègia. Tant és així que ja només li queda mirar de forçar els errors de l’adversari i confiar que siguin més sonats que els propis. Les úniques bones notícies que ha rebut l’independentisme en les últimes setmanes són les sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans (la que considera llibertat d’expressió la crema de fotos del rei o la que condemna Espanya pel maltractament als membres d’ETA detinguts per l’atemptat de la T-4) o alguns pronunciaments de denúncia (com els de l’alt comissionat pels Drets Humans de l’ONU per la situació dels polítics presos o d’Amnistia Internacional per la situació de la llibertat d’expressió). Però el que no ha aconseguit l’independentisme és que ningú d’un nivells igual o similar hagi sortit a defensar que s’hagi rebregat la llei per aconseguir uns objectius polítics.

L’independentisme ha de tornar a una fase propositiva si no vol perdre la iniciativa. L’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió reflectia que més del 65% dels enquestats tenen un sentiment de doble pertinença i se senten tan espanyols com catalans, una mica més espanyols que catalans o més catalans que espanyols, però que només el 30% se senten només catalans o només espanyols. El mateix estudi del CEO recull que el 56% dels catalans són partidaris d’un model autonòmic o federal mentre que només el 33% creuen que Catalunya hauria de ser un estat independent. Alguna cosa està passant quan la gent s’expressa de forma més plural i amb més matisos que no els seus representants.