El paper d’Òmnium

Durant anys i panys m’he negat a militar en cap organització (política o social) per aquell convenciment que és més honest defensar la independència professional d’una periodista quan no s’acumulen carnets a la cartera. Recentment, però, he sortit de l’armari i m’he afegit a la família d’Òmnium Cultural. Ho faig seduïda pels missatges del seu president, Jordi Cuixart, que mai han deixat de pivotar sobre la cohesió social i sobre la Catalunya de la sardana i la sevillana, i perquè crec fermament que, en un país més dividit del que la majoria voldríem, l’entitat ha de ser la frontissa entre bona part dels que ara semblen estar a anys llum. O és que algú es creu realment que la nova república es podrà consagrar sense que es produeixi un acostament entre diverses parts? I Òmnium té la sort que pot travar un discurs conciliador de país (malgrat que sentir parlar de diàleg amb el PSC erici la pell d’alguns tot i que pugui servir per fer aflorar les contradiccions del partit) perquè la seva principal finalitat no és aconseguir vots. Fins i tot es pot permetre deixar algun soci pel camí, amb la llibertat d’acció que això dona. Les acusacions de traïdoria que s’han vessat sobre l’entitat en els darrers dies han d’enfortir el convenciment que ens cal més diàleg i més empatia. Perquè així ho vol, per començar, el president de l’entitat. Mentre hi ha qui pensa que Òmnium ha llançat la tovallola, jo soc més partidària de creure que, ara sí, va a totes, malgrat que el plat es cuini a foc lent.