El relat

El gran repte actual és aclarir-nos sobre allà on som. Per això, circulen diversos relats sobre el què i el com sortir-ne. En el soroll dominant, el relat més cridaner i que sembla que s’imposa a les xarxes és el que no fa cap correcció sobre el discurs d’abans de l’1 d’octubre. Els qui assagen relats alternatius, per ara, no reïxen a explicitar-los prou, de manera que han d’aguantar una allau de crítiques sectàries que no fan gens de bé a la lluita per la democràcia que ens espera. M’aventuro, doncs, a fer el meu relat.

Veig quatre moments de la història catalana recent en clau d’estratègies de conflicte. El primer: 1970-1978, caracteritzat per una guerra de moviments. L’oposició democràtica porta la iniciativa (especialment a Catalunya) i planteja una ruptura democràtica. El pacte de la majoria de l’oposició amb el franquisme, frena en sec i imposa la reforma. El segon: 1979-2000, on l’afermament del règim de la transició obliga a una guerra de posicions. D’una banda es despleguen, pas a pas, elements de democratització, d’autonomia i d’estat del benestar. De l’altra, l’Estat aprofita qualsevol circumstància per recentralitzar, també pas a pas, i aplicar polítiques que facin retrocedir els avenços aconseguits en l’anterior guerra de moviments. Les esmenes perdedores de Fraga a la Constitució del 78 esdevenen així programa del PP i de FAES; i acaben interioritzades per tot l’Estat: la casta oligàrquica i burocràtica i la Santíssima Trinitat de poders.

El Tercer: 2000-2017, viu nova guerra de moviments. El PP d’Aznar, envalentit, vol accelerar el procés de rearmament de l’aparell central i de reinterpretació de la Constitució; i a Catalunya, conscients de la liquidació agònica de l’autogovern, es fa un moviment fort, amb suport de més del 80% del Parlament: la proposta d’Estatut federal. Al qual segueix l’altre moviment sentència del TC liquidadora del pacte constituent. I a la vegada onada per l’autodeterminació i la independència fins l’u d’octubre. Fa 18 anys que hi ha moviments de cavalleria en ambdues direccions. L’Estat desbocat i la gent de Catalunya recuperant un programa de ruptura que alhora és de règim i d’Estat.

El Quart: 2017-20?? A diferència del període 76-78, en aquest moments la Casta no té cap intenció de negociar res i opta per la via de la terra cremada. Això que d’una banda ajuda a fer pujar l’independentisme des de les cotes d’un sol dígit fins al 50%, encara no dona prou força per derrotar la via policial-judicial i confiscadora que ha emprès l’Estat, amb el suport de la UE. I aquesta anàlisi darrera és la que no està compartida en aquests moments pel conjunt del moviment republicà. Una part del moviment amb Junts per Catalunya al davant viuen encara en una fase de guerra de moviments, sense adonar-se que la cavalleria està esgotada, que cal refer trinxeres, recuperar cotes, curar les ferides i promoure l’ampliació del gruix de les pròpies files i el creixement dels aliats interns i externs.

Tota la gent que ha pres posició a favor de la República catalana té clar que calia realitzar el referèndum. Ara bé, no hi ha gens d’acord en què s’havia de fer després i en què s’ha de fer des d’ara. I alguns, amb bona fe i moralment dolguts amb el que passa, i d’altres, més maquiavèl·lics, pensant en guanys partidistes a curt termini, només continuen proclamant la continuïtat de la guerra de moviments amb la cavalleria llançada, sense avaluar on és la part feble del front, les esquerdes que s’estan produint en la rereguarda i el nombre de ferits de la batalla anterior. Aquesta posició pot ser legítima mentre no sigui expressada amb virulència contra la resta de components del que se suposa que hauríem d’estar al mateix bàndol. Però s’arriba a llegir al Twitter una cosa com: “Baixes en la lluita per la República: ERC (Amb un pres que es pensava que no aniria a presó); PDeCAT; Òmnium; AMI (Associació Municipis Independència). Ens queden: Puigdemont, JxCAT i CUP. I el Poble Català ni hi és, ni se l’espera.”

Com responia un altre tuitaire irònicament: “N’hi ha que pensen que l’única cosa que atura la República Catalana és que a alguns dels nostres els falten pebrots o són uns traïdors. El fet que la meitat de la població catalana no ho vegi clar i que tinguem un Estat en contra, amb el suport de la UE, no és cap problema. Diuen: no volem tornar a l’autonomia. Per això maniobrem perquè s’hagin de tornar a fer eleccions autonòmiques. On farem campanya contra covards i traïdors autonomistes. I tindrem més escons al Parlament autonòmic. I com que no hi haurà majoria independentista, tornarem a l’autonomia; però legítimament i amb més diputats.” Quan l’Estat que sembla tan omnipotent està presentant fissures i fractures, no es tracta potser de posar-nos d’acord per on esquerdar-lo a ell en comptes d’esquerdar-nos nosaltres? Com deia Oriol Junqueras en el seu recent article amb Marta Rovira: “ El que ja no tornarà és l’autonomisme, a menys que en lloc de sumar complicitats les reduïm. El camí més ràpid per tornar a l’autonomisme és tornar a ser una minoria sorollosa.” O bé el que recordava sovint Joan Puigcercós: “El principal enemic de la Catalunya lliure és la Catalunya pura.”