Guerres comercials i altres

El passat dia 9 de març el president Trump va anunciar la fixació d’aranzels a les importacions d’acer i d’alumini. Amb això es feien realitat unes mesures proteccionistes que fins aleshores s’havien mantingut més aviat en el pla retòric. De fet, i aquest és el perill, podria ser l’inici d’una guerra comercial. Alguns països, com el Canadà, Mèxic i Austràlia, han reaccionat intentant negociar excepcions a la mesura i sembla que se n’han sortit. Però d’altres, especialment la Unió Europea, estan pensant de respondre introduint també aranzels a productes que els són sensibles.

Caldria ser molt cauts en aquesta qüestió. Per evitar reaccions en cadena que acabin perjudicant tot el comerç internacional, seria una bona idea que la resta de països intentessin mantenir entre ells un sistema comercial obert i no anar directament a les represàlies, que si s’estenen són el camí cap a la guerra comercial. És l’opció tranquil·la que han pres els 11 països que volien signar el tractat comercial trans-Pacífic, que pretenen seguir endavant amb la seva idea malgrat la retirada dels Estats Units. L’augment del comerç internacional seria la millor manera de fer veure a Trump que, en realitat, està perjudicant les seves pròpies exportacions.

La Unió Europea, que s’està pensant si prendre represàlies, podria adoptar també una estratègia prudent. De fet, els aranzels a l’acer només afecten un 2% de la producció europea d’acer. És un impacte real, però no és tràgic. Prendre represàlies immediates i portar el cas a l’Organització Internacional del Comerç, per la gran importància dels països implicats, podria fer perdre eficàcia o inclús col·lapsar la capacitat d’aquesta organització d’arbitrar en cas de disputes més puntuals i freqüents.

A més, potser la cosa queda aquí. Pensem que les mesures anunciades per Trump són irracionals i inconsistents. Mentre que sovint afirma que les pren per corregir el comerç injust, les mesures que ha pres no afecten la Xina, el principal destinatari d’aquestes acusacions de comerç injust.

Tot per evitar una guerra comercial. Malgrat que l’amenaça de guerra ara s’estén també cap al significat tradicional de la paraula. La decisió de substituir Rex Tillerson per Mike Pompeo en el càrrec de secretari d’Estat així ens ho pot fer témer. Tillerson era considerat un defensor de l’ordre global de tipus liberal, el que ha caracteritzar les relacions internacional en les darreres dècades (una rara avis a l’administració Trump). En canvi, Pompeo, anterior director de la CIA, té una ideologia ben diferent. Pompeo s’ha mostrat partidari de rectificar el que anomena com a defectes de l’acord nuclear del 2005 amb l’Iran. Ha parlat d’intensificar les inspeccions a les instal·lacions nuclears iranianes i de pressionar els signants europeus del pacte perquè siguin menys tolerants amb el que anomena intrusions i aventures de l’Iran al Pròxim Orient. I ha parlat obertament, també, de trencar el pacte.

El trencament del pacte amb l’Iran podria dificultar les converses que sembla que s’han d’iniciar amb Corea del Nord. Tillerson havia mirat de convèncer els nord-coreans que els Estats Units no cercaven un canvi de règim per tal d’afavorir la presa de passos cap a la desnuclearització. En canvi, Pompeo ha afirmat diverses vegades que la molt bona gent de Corea del Nord estaria contenta de veure marxar el seu líder. I a diferència del mateix Trump, Pompeo és agressiu també vers Rússia: afirma que cal aturar-la a qualsevol lloc on se la trobi.

S’apropen vents de guerra. Esperem que només en el pla retòric. El contrari seria un pas més en la direcció d’abandonar el paradigma de relacions internacionals basat en la cooperació. Un problema que s’afegiria al del deteriorament de la qualitat de les democràcies representatives. Una cosa que, per sort, des d’Europa, tant la del nord com la del sud, encara tenim la sort d’observar de lluny... És ironia.