Autopista de Badalona

A Bratislava, una autopista de concepció soviètica parteix la ciutat antiga en dos. Quan la vaig veure vaig quedar parat, cavil·lant com es podia haver fet una obra així sense ser mala persona. La calçada circulatòria va enderrocar cases, palaus, jardins i carrers arcaics. Surts de la catedral, i et trobes a l’autopista. Per anar al carrer remot del davant, has de travessar un pont. El centre històric de Bratislava, al contrari de Praga o Budapest, és petit i aviat està vist. Seria més gran i atractiu si la carretera vertiginosa no l’hagués escapçat.

No em cal anar tan lluny. L’autopista que més freqüento perquè és imprescindible per fer el desplaçament a Barcelona migparteix Badalona. També Montgat i Sant Adrià de Besòs. No ho fa per l’exacte centre urbà, però separa barris i veïns. El carrer dels blocs de pisos que hi ha a dreta i esquerra és l’autopista o el pont de sota. Molts d’aquests edificis són anteriors a la seva construcció. Els que els van habitar ho van fer pensant que davant de casa tindrien un passeig o una urbanització raonable. Surten a la finestra o a estendre la roba i veuen i senten la rotació dels cotxes. La velocitat en aquest tram està limitada als vuitanta per hora. Fan menys soroll i són menys inoportuns, els cotxes i camions, a ritme moderat?

Fa ara cinquanta anys que l’autopista es va inaugurar. La de Bratislava deu ser de la mateixa època. Representa que el règim soviètic i el franquisme eren incompatibles, però pel que fa a arquitectura i enginyeria eren idèntics. Uns pisos “de protecció oficial”, a Varsòvia o a Rubí, només es diferencien perquè en uns hi havia a l’entrada la falç i el martell i en els altres el yugo y las flechas. Les mateixes façanes grises, aquelles escales exteriors, els corredors inacabables, les habitacions estretes, l’orientació al nord de molts...

Cinquanta anys... Vol dir que fins als quinze vaig fer el trajecte d’anada a Barcelona i de tornada a casa pel carrer major de Badalona. Feia el viatge amb autobús. Passava per davant del cine Picarol, i en mirava la programació. Una passera que els aiguats feien perillosa salvava el Besòs. L’entrada a Barcelona era pel carrer Pere IV (per als seus veïns, encara ara, la “carretera de Mataró”). L’autopista va ser, en aquestes condicions, molt benvinguda. Els automobilistes van quedar encantats d’aquell símbol de progrés i desarrollo. Però calia que seguís aquell traçat? Llegeixo que va destruir cases antigues i vestigis històrics. Hi havia en aquell moment algú que s’hi pogués oposar, aquí o a Bratislava, sense anar a la presó?

L’alcaldessa de Badalona diu que vol alterar-ne el traçat o fer-lo menys agressiu. La titularitat de l’autopista és de l’Estat. Suposo que ho té en compte.