Vuits i nous
Roger Mas a l’Auditori
On hi ha un bisbe hi ha un seminari, on hi ha un seminari hi ha una escolania i on hi ha una escolania surt Roger Mas que és de Solsona, ciutat bisbal. Ignoro si el cantant va ser de l’escolania, però on hi ha una escolania canten fins i tot les parets de tot el poble i sempre hi ha una veu que destaca. El bisbe emèrit de Barcelona Lluís Sistach diu sempre que Santa Maria de Mataró és la “catedral del Maresme”. Una catedral sense bisbe, sense seminari i sense escolania. És un miracle, amb aquesta depauperació, que la ciutat hagi donat Josep Fadó, Eduard Jiménez o Angelina Duran, la meva àvia, cantants d’òpera brillants.
Surt Roger Mas a l’escenari i diu que està content de trobar-se en aquella sala petita de l’Auditori, la sala Oriol Martorell, perquè afavoreix la proximitat amb el públic i té millor acústica que la gran. L’una i l’altra, però, tenen les parets recobertes amb cortinatges perquè els murs originals previstos per l’arquitecte eren sords com una campana. Ens trobem en el complex arquitectònic de la plaça de les Glòries de Barcelona, on cada edifici “emblemàtic” presenta més incomoditats que l’altre: el Museu del Disseny, els Encants, el Teatre Nacional, l’Auditori... Ja he parlat en altres ocasions dels tres primers. Em faltava l’Auditori, el millor de tots vist des de fora i un nou desencert per dins. En acabat, la sortida cap a l’aparcament es fa per uns corredors tenebrosos d’acer i ciment armat. Tant se val que hagis escoltat Chopin o Roger Mas. Sembla que hagi sonat una sirena d’evacuació i que els melòmans surtin en estampida d’una central nuclear. Per anar a la plaça de les Glòries, passo sempre per davant del Versus Teatre, espai minúscul situat en els baixos d’una casa de carrer. Ja m’hi quedaria, per acústica i proximitat.
Roger Mas, gran veu i gran compositor que es fa acompanyar per uns músics fantàstics, presenta el disc Parnàs. Fins ara no havia prestat gaire atenció al cantant, i això que fa més de vint anys que es belluga. Els fills m’empenyen a “descobrir-lo”. Parnàs: reunió de poetes. Fa pujar a l’escenari dos dels musicats, Toni Gol i Amadeu Vidal. Reciten, fan comentaris... Mas els ha conegut fent periples pel país o a la Universitat de Lleida, on va estudiar. Maragall o Martí i Pol, que també musica, els troba als llibres. Els vius, a l’escolania. Ja m’entenen. Els nostres cantautors són sempre cívics. Repeteixo la proclama de Roger Mas a mig concert: “Els presos sortiran, els exiliats tornaran, ells no venceran perquè és impossible i un dia ho tindrem tot pagat.” Al gener va propagar pel Twitter que li estava sortint un disc molt bo. Li vaig respondre que ja calia que ho fos perquè tenia entrades pel març, els Reis dels fills. Satisfacció plena.