Persones humanes

La situació que es viu a Catalunya des de ja fa massa mesos és tan atípica i paradoxal que és fàcil perdre la perspectiva. El panorama polític és complex i complicat; la pressió, forta; les negociacions, lentes i difícils; el dia a dia, intens, i qualsevol petit canvi de guió fa que tot muti fins al punt que hi ha moments que sembla oblidat d’on venim i cap a on anem.

En aquest context passa que anomenem els empresonats i els exiliats, i a vegades ho fem com si fossin figures d’un tauler d’escacs, especulant sobre jugades, moviments de fitxes i sacrifici de peces, si cal, per contrarestar girs inesperats i guanyar la partida a l’adversari. I mentre juguem i fem política perdem la perspectiva del context i ens oblidem que darrere aquests noms i cognoms hi ha persones humanes. Ahir el president del Parlament, Roger Torrent, feia pública la renúncia de Jordi Sànchez com a candidat a la presidència de la Generalitat i en el seu discurs n’honorava el gest, elogiant que Sànchez hagi primat les necessitats del país per sobre els seus interessos en prendre aquesta decisió. El fet, però, és que Jordi Sànchez –com Jordi Cuixart, Oriol Junqueras o Joaquim Forn– fa massa temps que està injustament tancat a la presó on, m’imagino, deu enyorar família i amics i on, m’imagino, es deu ensorrar quan a la sala d’apel·lacions del Tribunal Suprem li tornen a dir que el mantindran entre reixes pel risc de reincidència delictiva que suposaria deixar-lo en llibertat. I m’imagino que Jordi Sànchez, com Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, només vol que s’acabi el malson i tot torni a la normalitat. I m’imagino que, com ells, Carles Puigdemont, Antoni Comín, Meritxell Serret, Lluís Puig, Clara Ponsatí o Anna Gabriel, també somien tornar a casa.

Sobre el paper són noms, però és bo recordar de tant en tant que, ideals al marge, parlem de persones. És el que va fer de manera magistral dissabte passat al programa Preguntes Freqüents de TV3 el fins ara company de mòdul de presó de Jordi Cuixart. Jesús Ruiz no va parlar de política perquè ni tan sols és independentista. Va parlar del seu amic, aquell per qui ara llueix un llaç groc reivindicant-ne la llibertat, i ho va fer d’una manera tan franca i sincera que de nou se’ns va remoure tot; per la injustícia que representa i perquè parlem de bones persones.