La crema de Sant Josep

Dilluns va ser Sant Josep. No ho vam notar gaire perquè a Catalunya ha perdut, perquè li vam treure, el caràcter festiu que en altres llocs conserva i que aquí havia tingut molta força. Nadal, Sant Joan, Tots Sants... tenim una festa per a cada entrada d’una nova estació, menys per a la primavera, que és la que la gent que vol deixar enrere el fred i estrenar vestits nous en general més espera. Som sorprenents. Ens queda el consol de Pasqua, però hi ha anys que Pasqua cau molt tard. Sant Josep és el 19 de març. La primavera comença l’endemà. Una distracció de l’autor del santoral? Més aviat la confirmació que l’Església ha valorat sempre molt les vigílies. A València, la gran cremada de les falles es produeix la nit del 19 al 20, vigília de l’equinocci.

A l’església que porta el nom del sant, que és on em van batejar i és per tant la meva parròquia segons l’administració eclesiàstica urbana, cada any s’organitza al voltant d’aquest dia una visita guiada de caràcter històric. Aquesta vegada m’hi vaig apuntar. El guia, el senyor Cumellas, ens diu que l’any passat no ho va fer ningú. Aquest cop som una dotzena. Té un lapsus de memòria: “L’any que ve me’n recordaré.” A mi de vegades em fan observar que deu ser difícil escriure un article cada dia. Els responc: “Més difícil seria fer-ne un a l’any.” El senyor Cumellas ha d’esperar tot un any per millorar l’article expositiu de l’anterior. Però ho fa molt bé, ho té molt per la mà. Ens condueix a la cripta. No hi havia estat mai. Ni sabia que l’església de Sant Josep tingués cap espai constructiu inferior. Es veu que s’hi han comptabilitzat centenars de cadàvers enterrats, corresponents als monjos que durant uns segles, des del XVII i fins a la desamortització, van ocupar el convent contigu. L’església superior la conec millor. No hi ha gaire imatgeria de valor per veure. A principis de la Guerra Civil, va ser cremada. Poc, amb moderació. Al cap d’uns mesos l’alcalde, de filiació anarquista, va planejar una destrucció metòdica que va durar quinze dies i que va anar a càrrec de la brigada municipal. Van indultar uns angelets de marbre. Els van tallar les ales i els van destinar a la font ornamental d’un jardí públic. La gent de Mataró sensible a la religió, a l’art o a la història, amb quin dolor devia viure l’acció calculada i pertinaç que observava amb impotència? Per quina associació mental penso en el mes d’octubre passat, quan cada dia ens duia la notícia que els nostres òrgans de govern anaven caient d’un en un i tants líders eren ficats a la presó? Els avis i els pares no em van parlar mai de la destrucció de l’església de Sant Josep. La “desmemòria” de la guerra. Nosaltres diem que els fets d’octubre “no els oblidarem mai”. Serà així? L’any que ve, nova visita, si Déu vol...