Tots els ous al mateix cove?

La història és el relat de la política. L’experiència històrica és l’escola de l’acció política. És això una evidència tan directa que fa sentir vergonya intel·lectual dir-ho, excuses... Seguir un camí únic, si es perd i no hi ha alternativa, és devastador. Es pot anar a la desaparició i l’anorreament. Quan Alemanya va decidir envair Rússia el 1941, si la invasió fracassava, Alemanya, com a estat, és a dir el Reich, desapareixeria. No era evident que es pogués envair Rússia i sortir-ne victoriós. L’aposta era de vida o mort. La probabilitat de fracàs era alta i l’alternativa, inexistent. És el que va passar.

Quan el Japó va atacar Pearl Harbor, si perdia la guerra que en seguiria amb els EUA es posaria en risc la seva existència com a estat independent. El desequilibri de forces entre els EUA i el Japó feia pensar que la seva derrota a mitjà termini era ineluctable, un camí al desastre sense sortida. És el que va passar.

Quan el Regne Unit, primera potència mundial, ofereix al 1920 negociar una autonomia a Irlanda, territori minúscul de la Commonwealth, i per tant s’ha de deixar de banda pels independentistes irlandesos, després de 70 anys de conflicte, el somni immediat de la república, es fa el contrari que en els dos casos anteriors, es preserva el que és essencial i no s’arrisca l’esdevenidor a tot o res... la vida és llarga i després d’un pas sempre n’hi ha un altre... És el que va passar, Irlanda va ser una autonomia dintre de l’imperi al 1920 i va acabar sent una república independent al 1953...

El conflicte de Catalunya i Espanya serà llarg. Espanya té la força d’un estat i el suport dels estats de la UE. Està disposada a transgredir la seva pròpia llei per preservar la seva unitat, que ha patit pèrdues des de 1648 sense interrupció. És potser aquest fracàs continuat el que la porta a defensar la unitat de manera aferrissada més amb la rigidesa del principi que amb la flexibilitat de la intel·ligència. Un conflicte directe no convé mai al feble si no pot comptar, com no és ara el cas per a Catalunya, amb ajut de tercers externs o interns que desestabilitzin el fort. Apostar tot el que es té a un conflicte de resultat, en el millor dels casos, incert, i en el més probable de fracàs segur, és imprudent. És fer patir la ciutadania, també els més convençuts, de manera innecessària i gratuïta.

Els polítics van entenent que cal una pausa en el conflicte, que s’ha de preservar el que es té, sanitat, escola, cultura, llengua, desenvolupament científic i tècnic, indústria, turisme... S’ha de recuperar el govern, només algú ofuscat o amb mentalitat radical ho pot posar en dubte. El poble sempre entén més aviat que els polítics la realitat tal com és. Ja fa temps que ho ha entès, però és de justícia reiterar-los la creença, per part dels líders dels partits polítics, de la inutilitat de l’èpica. Com a responsables polítics estan obligats a fer-ho, malgrat que pugui ser contrari als seus sentiments i desitjos personals a curt termini i semblar contrari als seus interessos polítics a llarg termini. Fer el contrari pot entrar en conflicte amb la mínima ètica política exigible en el seu comportament com a servidors públics.

Quan tinguem govern ens podem trobar de nou que l’Estat denunciï i empresoni alguns dels seus membres. Fins i tot en el cas que això passi serà millor tenir govern que no tenir-ne, no cal posar més en evidència el que ja ho està prou. No és probable que es pugui convèncer a qui no ho estigui ja. Però el govern ens dona estabilitat malgrat que no sigui del tot el govern elegit pel poble. Tampoc ho és l’Estatut que estructura la nostra arquitectura política perquè el que es va pactar entre el Parlament espanyol i el català, i es va votar en referèndum, es va esmenar després pel Tribunal Constitucional, quan es pot justificadament sostenir que no tenia legitimitat per fer-ho.

No val la pena atacar una integritat jurídica i política de l’Estat que comença a estar en crisi per l’erosió de legitimitat que ha patit des de fa mesos per l’abús de poder que ha exercit. Si, com sembla, Europa, malgrat que no doni suport a la independència de Catalunya, no està disposada a donar carta blanca a l’atac que l’Estat ha desfermat contra el moviment independentista, tenir govern permet administrar i simultàniament portar a terme la defensa jurídica dels principis en els quals recolza la independència. És a dir, els independentistes convençuts i militants no perden amb aquesta proposta i els ciutadans de Catalunya no independentistes, però que volen una millor administració, també hi guanyen.

En definitiva, siguem moderats i progressius en les nostres demandes, generosos per donar entrada a més persones en els moviments ciutadans que busquen una solució al conflicte i fugim del radicalisme que ens fa patir per la repressió que desferma. Aprenem de la història... no tots els ous al mateix cove.