Opinió

Tribuna

Som una colònia

“Potser sí que ens han guanyat una primera batalla, però estic convençut que la nostra guerra democràtica i pacífica és imparable

Escric aquest article el dia 20 de març sota el 155 que ha provocat que Catalunya s’hagi convertit en l’àmbit institucional, més que mai, en una colònia. No tenim govern, ni tan sols autonòmic, ens dirigeix la metròpoli. El nacionalisme espanyol creu que ens ha desmuntat i ha posat tot l’aparell estatal a dissenyar i executar un programa per assimilar-nos al projecte nacional espanyol. Les seves eines són el poder judicial, els CFSE, els poders fàctics i els instruments de les clavegueres que paguen estructures socials, polítiques i mediàtiques per decapitar el sobiranisme català. Veiem com les organitzacions i els dirigents sobiranistes estan sent processats i com, fins i tot, s’han segrestat mitjançant presó provisional els suposats màxims responsables d’aquestes.

Soraya Sáenz de Santamaría és feliç. Creu que ha estat capaç de guanyar la guerra a la Catalunya sobiranista... Esperem que aviat es pugui complir el desig de la majoria dels catalans i poder esborrar així el somriure de satisfacció de la vicepresidenta espanyola. L’Estat i les forces polítiques nacionals espanyoles no saben, o no volen veure, que, tot i els grans esforços que s’han esgrimit en la lluita contra el procés, forçant fins a límits insospitats la seva pròpia legalitat, només han aconseguit esgotar els fons de rèptils de les clavegueres i de passada desprestigiar el poder judicial espanyol i els seus CFSE. (cossos i forces de seguretat espanyols). Potser sí que ens han guanyat una primera batalla en el si del conflicte, però estic convençut que la nostra guerra democràtica i pacífica és imparable.

La primera constatació del fracàs del govern espanyol és que tots i cadascun dels catalans sobiranistes han desconnectat mentalment d’Espanya. Ja no és el seu projecte i això és devastador per al futur d’aquesta. La segona és que l’operació del president Carles Puigdemont a Europa, lenta però fermament, va guanyant en credibilitat i la idea de la internacionalització de Catalunya s’obre pas inexorablement. Mai Catalunya i el seu conflicte polític amb Espanya ha estat, com en l’actualitat, tan present arreu. I de tot això, l’Estat n’és plenament conscient i per això està potenciant i untant l’espanyolisme a Catalunya. L’ofensiva contra els eixos vertebradors de la nació catalana són més que evidents. Així, hem de suportar atacs directes a l’escola catalana, els mitjans de comunicació amb especial atenció a TV3, a la qual volen de totes totes minoritzar, i a la nostra policia, a la qual pretenen ridiculitzar i menystenir. L’Estat no en té prou i per això s’espera una nova ofensiva, i és que la bossa és gran, comprant o facilitant la compra de mitjans de comunicació catalans per fer neteja de periodistes no adeptes i amenaçant la resta. La Guàrdia Civil desprestigiada continua a la recerca de qualsevol indici per poder empaperar bona part de la societat catalana. Atemorir i acollonir és la principal consigna de l’Estat.

I tot i que no podem obviar un cert desencís en la majoria sobiranista, aquesta tampoc té intenció de fer cap pas enrere. El sobiranisme, dia a dia, ha madurat i sap que en algun moment haurà de fer catarsi i que l’independentisme exprés no és possible quan et tracten com una colònia sense drets. Què hauria passat si Catalunya, en comptes de ser part de l’Europa occidental, sigués part d’un país de l’Àfrica, Sud-amèrica o l’Àsia? Doncs que ja seríem independents.... tot i que segurament hi hauria hagut un bany de sang... un bany de sang que el poble català i l’espanyol esperem que no acceptaran mai.

Com podem deixar de ser una colònia? Doncs actuant amb intel·ligència i sentit d’estat i deixant-nos de guerres fratricides, a més a més d’obrir-nos a nous consensos i sectors socials amb què l’independentisme no ha sabut interactuar prou intel·ligentment. Catalunya té uns clars enemics: el PP i Ciutadans. Els primers, fills i hereus de Franco i el seu projecte i Ciutadans, la reencarnació de José Antonio Primo de Rivera. La nova Falange Espanyola del segle XXI, tan o més perillosa que els populars. I per poder-los combatre caldrà bastir ponts amb el que quedi del PSC històric: els de Pallach, Raventós, Obiols i Maragall. La deriva de Miquel Iceta és molt perillosa per a la idea de Catalunya un sol poble. La història el jutjarà. També caldrà obrir-se al món dels comuns i el de Podem. Els tres-cents mil o quatre-cents mil vots que aquests obtenen són vitals per a un projecte català nacional i progressista. Sense oblidar-nos d’alguns sectors dispersos i personalitats de centredreta catalanistes, que fins ara no s’han afegit al bloc del 155.

Instituïm d’una vegada un govern. Autonomista, sí!, però que administri amb fermesa i rigor les competències de què encara disposem. Posem fi al 155 i obliguem-los a treure’s la careta si el que pretenen és perpetuar-lo. I paral·lelament treballem incansablement per treure de la presó i fer tornar de l’exili els nostres representants legítims i per desarticular tots els processos judicials en marxa. Reforcem l’ANC, Òmnium els CDR i totes les organitzacions patriòtiques perquè, tots plegats, siguem capaços d’aconseguir la llibertat i la sobirania del nostre poble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.