Discurs de dol

Jordi Turull era ahir un home que sabia que potser avui tornarà a la presó, i que va fer un discurs d’investidura que tothom pretenia avaluar com un discurs normal, d’una legislatura normal i en un Parlament normal, perquè en realitat la majoria de periodistes, de polítics i de ciutadans no hem paït el que vivim, entestats a mantenir un miratge impossible amb un cinisme inhumà. Turull ahir era un polític que va llegir un discurs tan ràpidament com els llavis li ho van deixar fer, que actuava menat pel deure, fent un tràmit que ningú sap cap on portarà el país ni a ell mateix. Era un home que es va avenir a fer un discurs i a ser votat sabent que perdria i per fi activaria el maleït rellotge que ningú fins ara ha gosat activar i, aleshores sí, marxar a Madrid i deixar-se endur per la sort i un jutge que sembla disposat a tot. Turull va exposar un pla d’un govern autonòmic en què probablement no hi serà ni com a president ni com a conseller perquè tot un estat no ho vol, i ho va fer davant de cinc diputats més que, amb aspiracions i desitjos i circumstàncies molt diferents, potser correran la mateixa sort, en nom de partits devastats, que ja tenen presos i exiliats i que no saben cap on van perquè ni tan sols saben quants seran demà per decidir-ho. No es pot perdre i fer com si s’hagués guanyat. No es pot guanyar sabent que ja has perdut i impostar un somriure per no decebre. O van a totes o no van enlloc, i entomen el dol els anys que calgui.