Exili

Escriure un article un divendres al migdia per publicar-lo diumenge és un exercici d’alt risc, quan els esdeveniments han adquirit la velocitat de la llum. En aquest moment hi ha més interrogants que respostes i tot és prou incert. Però la realitat diu que l’aparell de l’estat ha decidit aplicar la màxima duresa contra el sobiranisme, malgrat aquest sigui pacífic, representatiu i actuï a cara descoberta.

Avui, Marta Rovira ha optat per l’exili, tal com fa temps ho feren Puigdemont, Comín, Ponsatí, Serret, Puig i Gabriel. La política sobiranista s’ha de mantenir fora fronteres, contra la força del poder judicial i el beneplàcit de tots aquells que han acaronat el 155. No hi ha diàleg possible i tot gira a l’entorn del “a por ellos”. Per a alguns, potser cada vegada per a més, l’exili és l’única forma de supervivència.

Amb tot, el vigor dels allunyats no és gens gratuït i aporten molt a la reivindicació republicana. El seu discurs, fins la seva renúncia, és el testimoni d’un poble disposat a requerir el futur col·lectiu. Guanyar el relat és imprescindible per a la victòria.

El gran perill és que, en una situació de diàleg trencat, els republicans catalans caiguéssim en l’exili interior, en l’acceptació de les normes imposades pels poders executius i judicials de l’estat i abandonéssim la resistència. Cal persistir i cal saber explicar el perquè de la resistència. En aquest sentit és explicable la posició de la CUP, que té clar que no es pot renunciar al discurs republicà.

La nostra ferma decisió és la debilitat de l’estat, la capacitat de resistir comportarà la possibilitat de la victòria. Arribarà un dia que l’exili només serà una anècdota.