Jordi Turull, candidat

Des del dia de la presentació del programa per a Catalunya del president Tarradellas, a la Generalitat, no pas al Parlament, acte al qual vaig ser convidat, he assistit a l’acte o he seguit per televisió totes les presentacions dels candidats a la presidència. D’entrada, Jordi Turull va llegir amb claredat i rapidesa, 53 minuts, un text acomplert en tots els aspectes i al qual qualsevol bon orador dedicaria hora i mitja. S’entengué prou bé tot el contingut i només s’enganxà dues curtes vegades. El nou candidat i presumpte president no va cercar en cap moment l’aplaudiment i la definició més exacta és la d’haver sentit parlar un llibre. He de dir que un pla econòmic, comercial, industrial, agrícola, social, legislatiu i moderadament independentista és un bon pla. No tingué minuts per a ovacions i parades tàctiques d’efecte. Així, ni una sola vegada va ser aplaudit. Només al final, discretament. El sentit comú enlloc és ovacionat. El programa que defensà el candidat s’ha de dir que és exhaustiu. Toca tots els aspectes, com si s’hagués assolit la independència. Hom la sent volar baix talment, en parlar de les relacions comercials, les inversions i les accions industrials mútues. Exposa amb naturalitat les mancances i els programes, lleis, disposicions, etc. per assolir-ho. En cap moment esgrimeix fets agressius i, en el cas de la justícia, gairebé ni l’anomena. Tan sols parla de les actuacions necessàries per posar les coses a lloc. En tot el text no hi ha el nom d’una sola persona o greuge personal adjudicable. Parla d’Espanya amb naturalitat i estimula la comprensió, la col·laboració i l’ampliació generosa dels contactes culturals i artístics per fomentar el coneixement mutu.

No continuo en aquesta línia, no fos cas que algú pensés que estic fent campanya. He de dir que al candidat no el conec de res. De fet va ser la primera vegada que el sentia parlar. Va fer una demostració de lectura política amb facultats de lector professional. Per assimilar el que digué, divendres hagué de llegir-ho sense presses i amb atenció. Quina llàstima. Seleccionat, abreujat i dit amb emoció, posant-hi sentiment, hauria fet forat.

I ara què? L’autor de la crònica, en redactar-la divendres, no pot saber què passarà dissabte i si hi haurà sessió d’investidura. En el moment de llegir-la –ja som diumenge– ja sabem el que ha passat. Me la jugo i opino: “Si se celebra no passarà res de res.” És ben clar que anem de cara a unes noves eleccions, amb la qual cosa a Madrid es deuen pixar de riure. Mentrestant, “sant Puigdemont” anirà fent sermons —ben dits i ben fets, això sí— per Europa, pagant ell, és clar, o s’embolicarà encara més. S’ha de reconèixer que tot no ho hem fet bé. El personalisme ho enreda tot. “La independència i la República només podem assumir-les units!”. Units per on? Potser pel melic: dic jo.