Tribuna
Dosis de realisme
La gestió del mentrestant no l’ha paït bé l’independentisme, després que el 27 d’octubre ningú exercís el poder real davant l’Estat i, a més a més, es fes evident que aquelles estructures que s’havien promès no estaven acabades. Massa indefinicions camuflades per un relat condicionat pels famosos divuit mesos. A pilota passada, enrabiats per veure companys a l’exili i a la presó, estic convençut que molts assumirem que vam menystenir el poder d’una maquinària afinada per a poder reprimir qualsevol intent de trencar el règim del 78. A partir d’ara, tot s’hi val contra la “deslleialtat”, concepte que engendra la croada patriòtica que s’ha organitzat contra aquella part de Catalunya que, simplement, demanava poder votar. El Papus, a bona part del Principat, trepitja fort amb l’aparença i bel·licositat del duc d’Alba.
El recorregut polític que s’està fent per assolir la independència de Catalunya –lloable des del punt de vista de la participació popular, la seva perseverança i constant mobilització pacífica– crec que ha patit de dos tipus de desconeixement (o ingenuïtats). D’una banda, hi ha hagut ceguesa en pensar que la geopolítica (i la realpolitik que se’n deriva) jugaria a favor dels independentistes des del moment que la democràcia espanyola comencés a mostrar debilitats substancials. Però no ha estat així: l’Europa westfaliana continua arrelada i el tauler d’escacs s’ha de llegir en la seva globalitat. No vull pas dir, però, que l’independentisme català no pugui esperar res de la comunitat internacional; el requeriment del Comitè de Drets Humans de l’ONU per garantir els drets polítics de Jordi Sànchez és un primer pas. Però cal assumir que les condemnes a les moltes vulneracions de drets fonamentals que s’han produït a Catalunya, així com també les crides a la negociació, poden anar arribant amb comptagotes. Fins i tot potser abans farà agenollar l’Estat la necessitat d’afrontar una reforma profunda de l’economia espanyola que no pas el que dictaminin els tribunals internacionals.
D’altra banda, hi ha hagut la ingenuïtat de pensar que, en el món independentista, davant d’una causa noble tothom remaria en la mateixa direcció deixant de banda els projectes particulars. Res més lluny de la realitat. Fa temps, algú em recordava que el procés havia avançat gràcies al tacticisme dels partits (i és veritat), però no és menys cert que la mirada a curt termini també és el que l’ha fet encallar en més d’una ocasió. Dos passos endavant, un endarrere. I encallar-se, per a molts vol dir esgotament o empatx. Durant aquests darrers mesos, m’explicava la meva nutricionista, s’ha incrementat substancialment la gent que demana revisar la dieta perquè l’angoixa per saber com s’acabarà tot plegat la fa descontrolar en els seus hàbits alimentaris.
Els líders del procés han caigut en el curt-terminisme (els divuit mesos, el “rresident, posi les urnes!”, etc.) i s’han oblidat que el sistema polític espanyol –i per extensió, el nostre– s’ha construït fent dels partits polítics (i el seu aparell) el principal instrument de participació. S’hi podrà estar d’acord o no, però perquè avui el procés avanci es necessita comptar amb la força d’aquells qui fa temps que trepitgen els barris i els ajuntaments. I això vol dir haver de comptar amb organitzacions que tot i els lloables interessos generals, en tenen molts de particulars –alguns, malauradament, havent estat durant anys menjadores o agències de col·locació.
Per exemple, em resulta xocant veure com antics ideòlegs de la Convergència masiana es dediquen a pregonar pels mitjans de comunicació la caiguda en desgràcia del PDeCAT. Certament, el congrés fundacional va ser un guirigall i encara ara no s’entén per què es va fer un simple canvi de nom sense fer una bona purga. Però, plantejar-se l’escenari de la pre-independència enterrant els neoconvergents resulta –ara per ara– una absurditat. En primer lloc, perquè controlen legalment la nova marca parlamentària; en segon lloc, perquè cal no oblidar el seu extens poder municipal i la xarxa de complicitats que se’n deriva. Finalment, perquè per molts artefactes que es vulguin crear –perjurant que són transversals i no són com els caducs partits– no hem d’oblidar que, a l’hora de gestionar-los, la nostra cultura política ens porta a cometre molts dels errors que han fet els que ens han precedit. Deixem-nos de solucions màgiques, perquè, en la Catalunya d’avui, bona part dels progressos dels independentistes vindran si hi ha grans acords i dosis de solidaritat entre partits carregats d’història (i d’històries) que fins fa ben poc es miraven de reüll. Els presos i exiliats són els primers a merèixer un primer gran acord republicà de país.