Paritats i inferioritats

Sovint tenim idees clares, i fins i tot justes, que, malauradament, no es duen a la pràctica de manera coherent: penso en la dignitat i el reconeixement “masculí-femení”. La sexualitat és un punt clau: ja des d’abans de Freud, tots ens hi fixàvem. Hi ha hagut sempre nois i noies: més enllà del sexe, la valoració de gènere és un fet. Actualment, entre les persones civilitzades d’Occident, quasi ningú justifica ni (a) un “igualitarisme” que anul·li les diversitats, com tampoc (b) posicions teòriques “discriminatòries” per raons de raça, religió, gènere, ideologia o estils de vida. Podem trobar lamentables excepcions, que esdevenen dominatives i opressives, i ens menen a violències sexuals, bretxes salarials o restriccions a l’apoderament de qui n’és víctima. Més que “legal”, el problema és sobretot “factual”.

Segons Iria Marañón, autora d’Educar en el feminismo, amb les nenes “s’ha de treballar l’autoestima i evitar el rol de submises i obedients. Cal fomentar l’esperit de lluita i la valentia”. I esmenta estudis segons els quals “a partir dels sis anys les nenes se senten menys intel·ligents que els nens”. També sabem de l’èxit acadèmic i seguretat competencial impressionants de moltes adolescents. Cal clavar mocs comparatius? No són útils. D’altra banda, existeix força pressió contra el “gènere binari”. Se’n cita sovint la Judith Butler com a teòrica de la “performativitat” en la “construcció” cultural del gènere (els rols masculí o femení serien fets socials i no naturals). Ho hem llegit abastament aquestes darreres setmanes.

Em centro en dos punts: (a) l’error que suposa imposar arreu una “paritat de gènere”, com a dogma derivat del concepte “democràcia paritària” (Nacions Unides, 1979, i cimeres successives). Volent assegurar que es representi la diversitat, amb les “quotes” es força esbojarradament la vida real (per exemple, mínim del 40% en sistema binari): què fer on les dones són molt majoritàries?, penalitzem algú només perquè... “no té el sexe amb plaça”? i, com ho encaixem amb la “teoria queer”? Imposar el “patró de segmentació” –estatus, sexe, ètnia o altre– en un món d’identitats complexes és bàrbar. La complementarietat i diversitat són un tresor; i no ho són, en canvi, les “accions afirmatives” agressives com: “Saps? seria just, però malauradament ets dona,... o bé ets home.”

L’altre punt és més fotut: (b) la “inferiorització”. Luce Irigaray, feminista audaç, proposa una relació més complexa i asimètrica que la d’igualtat. La “diferència” podria contenir un valor “inferioritzant”, si allò “diferent” ho descrivim respecte al “model” (com si en fos una mala còpia). En la sexualitat, això provindria del silenciament cultural i històric de les dones –un fet– que causa que l’“original” fos “home”. Resolem-ho!, però no amb una lluita a mort entre sexes (tesi de Millet o de Fireston). Igualtat no clama “igualitarisme” sinó més aviat “complementarietat”: el feminisme –assolides les lleis– ha d’enriquir, i mai jugar a la dialèctica de la destrucció de l’altre.

Estudiem, sense prejudicis, el llenguatge, els gustos, la fisiologia, les emocions. La immensa vaga i moviment del 8-M m’ha ajudat a pensar, superant els crits i les etiquetes estretes i beneites.