D’anar a menjar la mona i més

Escric aquest article el dilluns sant amb la perspectiva que poca cosa sabré de l’actualitat del país en els dies anteriors a la seva publicació; desconec, per tant, si la situació de les nostres institucions i els nostres representants serà propera al divendres passat, el de dolor, al diumenge de Rams, brostat d’indignació, o si s’haurà desvetllat algun bri més propi, per dir-ho en termes religiosos, del dissabte de Glòria o del diumenge de Pasqua Florida.

De totes maneres, però, estiguin les coses com estiguin, res no haurà aturat que avui, dilluns de Pasqua, siguem continuadors d’una tradició ancestral que ens porta a trobar-nos en colla o en família i sortir al camp –al tros, diem al Camp de Tarragona, o a la garriga o la muntanya, a les Terres de l’Ebre– a menjar la mona. Aquest fet o el de fer festa, que ens és propi junt amb altres indrets de l’Estat espanyol però no de tot, ens lliga a Europa, que, ai las!, ja no té, ni remotament, el glamur que tenia.

Sigui com sigui, però, el fet és que avui fem festa i la celebrem col·lectivament, cosa que és un motiu més de singularitat que no ens fa ni millors ni pitjors que d’altres, però que ens fa ser nosaltres i que aquí, a les terres tarragonines, passa per tot de gent que s’aplega a ermites com, per exemple, la del Remei a Alcover, la Pietat a Ulldecona, el Loreto a Bràfim i a masos, casetes de tros, horts, boscos, pinars, pantans... per dinar i menjar la mona.

Amb això també es fa evident una realitat que suma persones que aporten, a la tradició nostrada, diversitat de colors de pell, pentinats, parles... i que qui ha volgut s’ha fet seva amb naturalitat perquè no s’hi ha vist obligat i en canvi s’hi ha sentit benvingut.

I és també aquest valor el que els vull fer notar perquè, encara que no ho sembli, anar a menjar la mona enforteix aquell bri de què els parlava al començament, i enguany, que no tots els que voldrien hi han pogut anar, més.