L’autoboicot

La foto de dissabte amb els diputats del PSC asseguts amb cara de circumstàncies, junt amb els de Ciutadans, mentre els de les forces independentistes i Catalunya en Comú Podem aplaudien, drets, cap a la tribuna de convidats on hi havia familiars dels presos polítics i dels exiliats, acompanyarà per sempre els socialistes. Més perquè va ser poc després que Miquel Iceta parlés d’empatia en la seva intervenció en la segona sessió del ple d’investidura. En una de les parets dels cinemes Texas de Barcelona hi ha aquesta frase de Woody Allen: “Les coses no es diuen, es fan, perquè al fer-se parlen soles.” El discurs més o menys amable i de reconciliació del primer secretari es va quedar, amb ell i el seu grup, tan caducat com immòbil, als seus escons. Va durar gairebé tan poc com el que, darrerament, ho fan les seves propostes. Com quan, en plena campanya, va suggerir que s’hauria de començar a pensar en els indults dels dirigents independentistes i va ser ràpidament esmenat pel PSOE. O com quan ara ha abordat la possibilitat de conformar un govern de concentració de tots els partits per afrontar “la situació excepcional” que viu Catalunya. La plantofada en forma de no dels de Pedro Sánchez encara ressona. No hi ha res a parlar amb JxCat, ERC i la CUP, és la màxima de Ferraz. Una estratègia que boicoteja des de dins el plantejament d’Iceta d’intentar superar la lògica dels blocs. L’autoboicot dels socialistes.