Trobades mexicanes

L’any 1989 vaig fer un viatge a Mèxic amb una colleta familiar. Ens vam desplaçar a Acapulco, a la costa del Pacífic. Aigua revoltada poblada de taurons fins a tocar d’ones. Unes xarxes impedien que s’acostessin als banyistes, amb resultats incerts. El descobridor que va posar nom a l’oceà devia estar aquell dia de broma o tenia el cap intoxicat pel pulpe dels indígenes. Vam baixar de totes maneres a la platja, des de l’hotel encimbellat. A mig camí, un home tancat en una caseta posada per l’hotel servia tovalloles. Quan ens va sentir parlar va agafar impuls i ens va recitar La vaca cega de dalt a baix. Un cop revinguts ens va aclarir que el seu pare, un refugiat republicà, l’hi havia fet aprendre.

En les Memòries de l’exili mexicà que els comentava a l’article anterior, Artur Bladé i Desumvila explica que un dia de l’any 1951, caminant per la platja d’Acapulco, es va trobar un català de la Barceloneta que llogava patins als banyistes intrèpids. Hi havia un altre exiliat català a la ciutat remota. Es deia Baptista Pujol Llop i havia nascut a Benissanet, com Bladé. La coincidència els va fer amics. Pujol havia començat de dependent en una botiga de queviures d’Acapulco que més tard va adquirir, engrandir i expandir. Va comprar un terreny i s’hi va fer una casa. Bladé explica que Pujol tenia un fill i una filla. El noi, de 17 anys. Com que l’home de La vaca cega recitada davant els taurons del Pacífic era més gran que nosaltres i els números surten, vull creure que llegint el llibre de Bladé l’he retrobat. Què se n’havia fet de les botigues del pare? Què feia ell en aquell quiosc? Jo diria que havia trobat l’ideal, molt mexicà, de viure amb el mínim esforç.

En un viatge anterior a Ciutat de Mèxic, el 1977, vaig ser convidat per uns amics al restaurant El Lago, situat al parc de Chapultepec. Com que no sabia que fos tan luxós i feia una calor que empestava m’hi vaig presentar en mànigues de camisa. Em van barrar el pas. Havia de dur saco (americana), i aquell dia amb més motiu perquè esperaven el president mexicà a dinar. Em van oferir un saco. Pel llibre de Bladé i per posteriors indagacions descobreixo que aquell restaurant, com altres d’igual categoria de Mèxic, havia estat fundat per Dalmau Costa, fill del Port de la Selva, tècnic de protocol de la Generalitat i amic de Tarradellas. Es va fer molt ric amb la restauració i va actuar de mecenes de les iniciatives culturals dels refugiats com ell.

Vam aterrar també a León, Guanajuato. El diari local tenia destacat a l’aeroport un periodista que preguntava l’origen i la raó del viatge als passatgers. Per fer broma i misteri vaig dir que hi havia anat per motius diferents dels turístics. Al diari de l’endemà hi havia una foto meva amb aquest peu: “Catalán: negocios”.