Repressió, càstig i venjança

Repressió, càstig i venjança. Aquesta és l’única política respecte a Catalunya i als catalans que des de fa massa temps entén l’Estat espanyol. Repressió, càstig i venjança són l’única política que estan disposats a fer el govern del PP i l’oposició socialista i de Cs. Repressió, càstig i venjança són l’única política que entén bona part de la judicatura i la fiscalia espanyola, que semblen ancorades en un passat obsolet on la presó i la pena de mort eren la resposta –també llavors l’única resposta– a qualsevol que gosés protestar o intentar canviar l’ordre establert. Repressió, càstig i venjança són l’única resposta que semblen entendre la majoria dels mitjans de comunicació espanyols i, de rebot, molts ciutadans, carregats d’odi i, sobretot i també, de prejudicis cap als catalans. Repressió, càstig i venjança són també l’única resposta que entenen les forces de seguretat espanyoles, immerses en una espiral d’odi i accions contra polítics i ciutadans catalans als quals impliquen en delictes i actuacions a partir de relats fantasiosos, delirants, propis d’una novel·la de sèrie B i en els quals s’inventen fins i tot els noms de pobles.

Repressió, càstig i venjança en comptes de fer política de veritat per resoldre un problema que és purament polític i que només pot tenir una solució política. La qüestió és que, tot i saber-ho, tot i les pressions internacionals que segur que li arriben per actuar en aquest sentit, M. Rajoy prefereix la via de la repressió, la que li dona més rendiments, més en un moment en què està competint clarament amb Cs per l’espai de l’extrema dreta. El govern del PP també aprofita l’embat català per tapar totes les vergonyes que la corrupció interna li ha deixat al descobert. Llegiu atentament el reportatge sobre el cas Gürtel que publiquem aquesta setmana i quedareu bocabadats, si no ho estàveu, ja de la ferum que desprèn el principal partit espanyol.

En tot cas, contra repressió, càstig i venjança ens queda sobretot la dignitat i, evidentment, la resistència, tot esperant que els partits catalans escoltin el poble d’una vegada i també que, a Madrid, la bombolla de putrefacció acabi explotant davant els nassos de tothom. Que tot arribarà.