Mireu-los, com s’estimen

Copiem: “Ser confrare d’alguna de les dotze confraries de la Setmana Santa gironina ha de significar per a tots i cada un dels seus membres un creixement en la fe de Crist Salvador, que ha mort i ha ressuscitat per nosaltres. També un augment del sentit comunitari que ens fa sentir el que realment el nom de confrare significa, és a dir, germans els uns dels altres. I per això s’ha de potenciar un esperit solidari d’ajuda i posar remei als mals de la nostra societat i de les persones concretes, que viuen en situacions de marginació i pobresa. Es així com els confrares farem honor al nom que portem, de tal manera que expressi una realitat més profunda i testimoniada quan fem vida autèntica de germans i practiquem una fraternitat tan ferma, que faci exclamar els qui ens contemplen, allò que admirava els contemporanis dels primers cristians quan deien: “Mireu-los, com s’estimen.”

Escriu Mn. Joan Baburés, consiliari de la Junta de Confraries en el programa de Setmana Santa que avui s’acaba. És un capellà dinàmic que ha de multiplicar les seves funcions entre la catedral, Sant Feliu i altres esglésies. Expert en celebracions litúrgiques, no dona l’abast en mig d’un clergat envellit, de precarietat de fidels i d’un bisbe a qui agraden molt les cerimònies de “pompa i circumstància.” Mn. Baburés sap que el que escriu està farcit amb frases retòriques, repetides, carregades –això sí– de bona fe, però que no aniran més enllà. Els confrares aguanten sobre les seves espatlles el pes i la responsabilitat de mantenir una tradició que comporta molta feinada. El seu mèrit es inqüestionable, encara que les motivacions per les quals ho fan solen ser diverses, com ho es de diversa la nostra societat actual.

Demanar-los que exerceixin un compromís solidari és ben intencionat, però no hauria de comportar l’admiració del “altres”. Les virtuts personals ja no provoquen sons de platerets. La frase “mireu-los, com s’estimen” costa de comprendre, avui dia. Acabada la Setmana Santa cada confrare continua la seva vida i exerceix les seves virtuts com millor li sembla. Avui l’estimació es concentra sobretot en l’atenció a les persones amb necessitats més que no pas a les que formen part de la pròpia corda. És estimació al proïsme, no als propers. I aquest treball es porta a terme en forma transversal, sense cap etiqueta de “cristià” o de “confrare” que identifiqui.

Per sort creix cada dia el nombre de persones que dediquen esforç i economia a l’ajuda a qui ho necessita, i de manera generalment anònima. Però encara falten mans que vinguin a cobrir les urgències, que tampoc deixen de créixer. En aquest terreny, ens agrada més aquesta altra sentència: “Que la teva mà dreta no sàpiga que fa l’esquerra.”