Acumulació

A dia d’avui el “procés” acumula tantes reivindicacions, estratègies i accions en el seu si, algunes de contradictòries, que jo ja no sé on girar-me: la independència, la república, el referèndum “legal i acordat amb l’Estat”, la negociació amb Rajoy en “una taula”, el tirar pel dret, l’acceptació de l’autonomia, la formació de govern, el president d’aquest govern, el pla A, el pla B, el pla C, la derogació de l’article 155, la caiguda de Rajoy, la democràcia, la llibertat d’expressió, la dignitat, els drets humans, l’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats... Només ens faltava el “no volem pagar” a les autopistes.

Carles Puigdemont és a la presó: el company del diari, l’amic dels dinars de cada divendres durant un any en un restaurant de menú, el confident d’aquell vespre a la platja d’Empúries, el guia de Girona... No m’ho puc treure del cap. Jordi Cuixart, president d’Òmnium, m’ha enviat una carta des de Soto del Real on és tancat. Gairebé no ens coneixem. És molt amable, em tracta d’“estimadíssim”. Diu que em llegeix gràcies al fet que cada dia rep El Punt Avui per gentilesa de la direcció del diari. Em parla d’Òmnium, de com se’n va fer soci, de la persistència de l’entitat en defensa de la cultura catalana... I em dona ànims! No me’l puc treure tampoc del cap. Una abraçada també a Jordi Sánchez, company seu de reclusió. L’últim cop vam coincidir en una tertúlia a 8TV. Ni ell ni jo podíem pensar que era carn de presidi: tan trempat, tan cordial i pacífic... I els altres a Estremera, i elles a Alcalá-Meco... Un dia, fa molts anys, Oriol Junqueras va venir a fer la tradicional conferència de l’11 de Setembre. Era un professor universitari. Va exposar els fets històrics amb tanta claredat, va deixar el públic tan suspès de la seva oratòria que l’endemà vaig publicar que joves com ell havien de desplaçar els polítics “vells” que llavors ens governaven. Després en vaig ser parcialment crític. Ja passa o ha de ser així.

També ho he estat amb el sempre amic Carles Puigdemont, un valent digníssim ara a la presó alemanya de Neumünster. El seu advocat, Jaume Alonso-Cuevillas, diu que és probable que Alemanya no l’extradeixi, com és voluntat del jutge Pablo Llarena. Un “dictador”, el qualificava John Carlin a La Vanguardia de diumenge. Ai, Carlin, que rebràs. A mi ja no em criden de 8TV. La no extradició seria una gran alegria. Com que no en tenim cap, l’esperem emocionats. Rajoy i els seus jutges rebrien un correctiu majúscul, la “internacionalització del conflicte” hauria escalat l’èxit, la situació dels presos i dels altres exiliats s’aclariria... potser.

Però i la resta de coses enumerades en el primer paràgraf d’aquest article? I Catalunya...? “No volem pagar”? Més aviat no podrem parar.