La deriva autoritària

El 13 de setembre de 1923, el general Miguel Primo de Rivera va encapçalar un cop d’estat. Cinc dies després, el directori aprovava un Reial Decret sobre el separatisme en què es feia incís en les malalties que, suposadament, tenia Espanya i se subratllava que “entre los males patrios que más demandan urgente y severo remedio es el sentimiento, propaganda y actuación separatista que viene haciéndose por audaces minorías, que no por serlo quitan gravedad al daño”. Alguns anys després, el 10 d’agost de 1932, un altre general, José Sanjurjo, va encapçalar un nou cop d’estat, en aquest cas contra el règim republicà. En un esmorzar a la base aèria de Tablada, el colpista va convidar els suboficials i sergents a sumar-se al moviment i els va dir que “el Estatuto de Cataluña dividía a España en forma peligrosa, y que por ello era necesario hacer unas elecciones para que el país decidiera su actitud ante el problema de Cataluña”. Durant el consell de guerra al qual va ser sotmès, el mateix Sanjurjo va citar el projecte català com un dels mòbils principals de la seva aventura. La temptativa de Sanjurjo va resultar fallida, però no va succeir el mateix amb la d’un altre general, Francisco Franco. En una entrevista davant dels corresponsals estrangers el 1937, el colpista confessava que Catalunya havia estat “una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento” i afirmava que “si abandonásemos Cataluña a su propio destino, llegaría a ser un grave peligro para la integridad de la Patria”. Els exemples anteriors posen de manifest fins a quin punt les aspiracions catalanes (per tímides que siguin) han estat (i segueixen essent) la principal excusa o argument per justificar les derives autoritàries d’Espanya. Avui, novament, el govern del PP (amb la complicitat inestimable del PSOE i la pugna de la marca blanca del PP, Cs) actua amb tota la seva virulència per apaivagar el clam democràtic de Catalunya; una pugna en què també hi sortirà perdent, com sempre, la societat espanyola.