Reunits al frankfurt

A mi m’importa poc la cara que devien fer el rei, Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría. Albert Rivera, Pedro Sánchez, el jutge Llarena o els directors dels diaris de Madrid quan van saber que la justícia alemanya, en la qual havien dipositat tantes esperances, havia dictaminat que el president Puigdemont no podia ser acusat de rebel·lió ni ser jutjat a Espanya per aquest motiu. A mi m’importa la cara d’alegria de la gent que en aquell moment va sortir al carrer o es va mantenir a casa celebrant-t’ho, la cara de la carnissera ahir al mercat, la ma que em va donar l’estanquer quan ja tancava: “Això sí que és el xoc de trens: els alemanys contra els espanyols.” Finalment, després de tant patir, una alegria. El dia havia començat tètric, amb el major dels mossos Trapero acusat de sediciós i de cap d’una banda criminal, i al vespre sortia el sol amb Puigdemont al carrer. Les primaveres sempre són boges. Algú va dir per les xarxes d’anar-ho a celebrar als frankfurts de tot el país. Som així. M’havia avançat a la consigna: un frankfurt carregat de mostassa i una cervesa. Altres, al voltant del taulell, havien tingut la mateixa pensada: “Cinc frankfurts per emportar”. Sona un mòbil. “Que siguin vuit, que s’hi afegeix gent”.

Ara l’esperança dels uns i la inquietud dels altres és saber si Puigdemont serà extradit per delicte de malversació de cabals públics. Ja ho veurem. La cara –sempre la cara– dels advocats alemanys i el somriure de Jaume Alonso-Cuevillas indiquen que ni aquesta possibilitat és factible. Posem que ho fos: veuríem Puigdemont, el cervell maquinador de tot l’entramat criminal, segons el jutge instructor, jutjat per un delicte menor mentre els seus subordinats, els que són a la presó, serien més punits? Com que la lògica diu que això no pot ser, la causa cau. Com que cau, els presos han de ser alliberats no demà sinó ara mateix. Però quina és la lògica de la justícia espanyola i dels governants acarnissats i venjatius? Des d’Aristòtil la lògica té uns principis immutables, que ells violenten a voluntat. Però ara l’Europa aristotèlica, tomista, luterana o calvinista mira i vigila l’afer intern espanyol convertit en intern europeu. La lògica també diu que hauria de caure el govern espanyol. Si no cau, a veure com actua davant el món ara que ha quedat afeblit. Els diaris europeus, menys els de Madrid, han dit que la sentència alemanya facilita a l’Estat espanyol l’entesa i la negociació amb els sobiranistes catalans o l’obliga. La famosa estabilitat política i econòmica que Europa reclama a Espanya ja no es basa a defensar Rajoy i riure-li les gràcies, sinó a obligar, a ell i a l’Estat, a resoldre el problema català. Nosaltres, els reunits als frankfurts, podem donar idees de com es resol.