Tribuna
Tassa plena
Molt poques generacions es plantegen la possibilitat de decidir el seu destí. La vida gira i les tensions i frustracions d’aquest sistema tens i frustrant es canalitzen per evitar que els poders essencials pateixin. Es succeeixen els governs en una alternança que assegura la continuïtat i, si convé, es proposen reformes lampedusiades per canviar-ho tot perquè tot segueixi igual. Però a vegades, els astres juguen amb nosaltres i sense saber com, de cop, tothom repeteix el més fressat dels versos catalans i ens sembla que tot està per fer, tot es possible i via fora. Ho va semblar l’abril del 31 quan es va proclamar amb entusiasme la Segona República, i el juliol del 36 quan l’energia popular va derrotar momentàniament l’aixecament feixista, i a finals dels setanta, en aquells excitadíssims primers anys de la transició. Els respectius desenllaços, no cal dir-ho, de depriments a tràgics i nosaltres ja sabem, des d’abans de néixer, que es pot tenir tota la raó i perdre una guerra. Però si prenem la mínima distància que requereixen les lectures històriques, ens adonarem que aquesta possibilitat ha estat rondant de nou i que ara, malgrat la sensació de derrota, dels errors i les tristes inconsistències del procés i del full de ruta, malgrat la repressió, les inflamacions feixistes i l’estarrufament de l’espanyolisme, encara no s’ha esvaït del tot. L’1 d’octubre no va ser un dia qualsevol. No és fàcil mobilitzar més de dos milions de persones cap a la desobediència, ni tenir més de mig país convençut que l’estat ens és hostil, que els poders econòmics, polítics i mediàtics són còmplices interessats en el sosteniment d’un règim en el qual no existeix la separació de poders i on els drets i la democràcia són simple retòrica buida. Estem en la disposició anímica perfecta per entendre la transcendent importància d’un procés constituent. O encara més: per entendre que impulsar la participació massiva, la deliberació i la votació del país que voldríem és ja, potser, l’únic ressort que pot revigoritzar la revolta catalana, refredar les respectives emotivitats identitàries i donar-li la dimensió popular i transversal necessària per eixamplar la base social i per desencadenar un nou impuls que una vegada més hauria de sorgir des de baix. Ara mateix, amb bufandes grogues i rebequeta o amb pírcings i rastes, no hi ha cap país europeu amb un percentatge tan elevat de militants antisistema. Monarquia espanyola o república catalana, sí, però també models de democràcia participativa o directa, de revocació de lleis i càrrecs públics, d’una veritable separació de poders, de limitació dels privilegis i dels mandats dels càrrecs públics, de determinar que les prioritats siguin les polítiques socials i no la salvació de la banca. I concloure-ho tot amb un multireferèndum per allò d’insistir en la raó de la democràcia i de si no vols caldo, la tassa plena.