Concòrdia? Democràcia!

Davant la situ­ació que viu Cata­lu­nya, algu­nes veus, que pre­su­mei­xen de mode­ració i equa­ni­mi­tat, recla­men recu­pe­rar una concòrdia supo­sa­da­ment per­duda. Es tracta d’un dis­curs que, pot­ser per apa­ren­tar equi­distància, es vol situar en un ter­reny moral més que polític. Però el debat a la soci­e­tat cata­lana és polític en pri­mer terme ja que es tracta de deci­dir un esta­tus polític per a Cata­lu­nya. Si els fins són lícits, les qüesti­ons morals es pre­sen­ten en els mètodes, com ho són la democràcia i la no-violència com a for­mes de diri­mir els debats polítics.

Però què volen exac­ta­ment els que recla­men concòrdia a Cata­lu­nya? Concòrdia es una paraula que sona bé, com a quel­com desit­ja­ble, com un valor. El DIEC la defi­neix com l’estat d’har­mo­nia que resulta de l’acord dels sen­ti­ments, de les idees, etc., entre dues o més per­so­nes. Ja veiem, per tant, que la concòrdia no és asso­li­ble de manera indi­vi­dual mit­jançat un cap­te­ni­ment virtuós. La concòrdia és el resul­tat de quel­com que s’ha de donar de manera prèvia: l’acord entre les parts. Seria desit­ja­ble que la soci­e­tat cata­lana, com tota soci­e­tat, des d’una pare­lla fins a la huma­ni­tat sen­cera, vis­ques­sin en concòrdia. Però també ens ado­nem que això només pot esde­ve­nir-se des d’uns acords de mínims. L’har­mo­nia abso­luta exi­gi­ria un uni­for­misme impen­sa­ble i segu­ra­ment inde­sit­ja­ble. La concòrdia no pot ser un valor abso­lut. En la cèlebre pregària per la pau atribuïda a sant Fran­cesc d’Assís tro­bem la petició: “On hi hagi discòrdia hi posi unió”, però no són poques les ver­si­ons que pre­sen­ten una petita vari­ant: “On hi hagi discòrdia, hi posi la veri­tat.” Vet aquí una clau interes­sant. La recerca sin­cera de la veri­tat és una acti­tud en pro de la concòrdia. Aquesta recerca és un camí per asso­lir acord en molts aspec­tes, però no en tots. Hi ha opci­ons que no depe­nen d’una veri­tat moral, sinó que són elec­ci­ons con­tin­gents.

El debat en què està immersa la soci­e­tat cata­lana té una ves­sant de fets en què cal pre­ser­var la recerca de la veri­tat, davant de tan­tes defor­ma­ci­ons i bar­ro­e­res ter­gi­ver­sa­ci­ons, però també té un ter­reny d’opci­ons lliu­res i legítima­ment dife­rents o opo­sa­des. La inde­pendència o la dependència no són opci­ons morals con­di­ci­o­na­des per cap veri­tat i per tant és ben legítima la dis­crepància o la discòrdia.

La concòrdia s’ha de fona­men­tar a tro­bar la manera de diri­mir les diferències que es donen en tota soci­e­tat humana, més que no pas a negar-les o sot­me­tre-les. En l’àmbit de la soci­e­tat política, el res­pecte a les deci­si­ons jus­tes i democràtiques és la forma supe­rior de concòrdia. La via democràtica suposa que davant d’opci­ons dife­rents, però igual­ment legítimes, s’optarà per aque­lla que triï la majo­ria, tot res­pec­tant i pro­te­gint els drets indi­vi­du­als i col·lec­tius de totes les mino­ries.