Se’n diu política

Se’n diu política. Aquesta és l’única recepta vàlida per trobar una sortida a la crisi que viu l’Estat espanyol amb Catalunya. El tema és d’una obvietat clara, però per anar per feina cal que les dues parts, sigui voluntàriament o per força, s’asseguin a la taula a negociar. I de moment l’Estat, ni per voluntat pròpia ni obligat per ningú, en té cap ganes de fer-ho. És més, ni tan sols els passa pel cap que això pugui arribar a passar. Com quan van perdre les colònies, no hi ha cap negociació –que vol dir cessió– possible sinó la voluntat d’imposar el que ells creuen que és paraula de Déu, és a dir, que la pàtria és indivisible pel que sigui, en aquest cas perquè ho diu la Constitució espanyola en la restrictiva interpretació que es fa gairebé quaranta anys després de ser redactada sota la vigilància de l’exèrcit franquista i que va ser aprovada com a mal menor en referèndum. L’alegria per l’alliberament del president Puigdemont, en llibertat sota fiança i amb l’espasa de Dàmocles de la petició d’extradició per malversació encara amenaçant-lo, no pot amagar les peticions contra el major Trapero i la cúpula d’Interior i que hi ha nou persones a la presó. I ni tan sols les bones notícies que arriben de Bèlgica, Escòcia i Suïssa no amaguen la realitat. Els aparells judicials i mediàtics de l’Estat treuen foc pels queixals i després de les bajanades que han dit, tornaran a la feina. Ja ho sabem, que no hi va haver ni rebel·lió, ni sedició, ni malversació, però insistiran i tenen la paella pel mànec. Europa no es comporta com ells voldrien i farien, però els és igual. Volen esclafar l’enemic i l’enemic, no pas l’adversari, és Catalunya i els catalans que volen exercir el seu dret a decidir. No només els independentistes. S’ha mig guanyat, una batalla, però queda molta feina per fer. En una democràcia consolidada es parlaria i, encara que fos de sotamà, es buscaria una sortida dialogada, basada en el sentit comú. Però això, ara i aquí, sembla del tot impossible.