Tribuna
Santa indignació
Seguim amb el cicle sobre els pecats capitals a Cetres, i hem arribat al pecat que potser millor defineix el que ara vivim a Catalunya. Són dies de rauxa, dies de fúria, els dies de la ira. Enfurismat tothom pel que considera inacceptable en l’altre; cofoi de les derrotes alienes sense recordar que molts cops les expressions d’alegria per victòries reals o imaginades es fan recaure sobre qui ben poc temps abans dèiem estimar o del cert estimàvem i que ara, pels efectes de les emocions desbordades, cau en l’oblit o fins i tot és objecte d’odi. Un dia potser sabran els enfrontats que els líders que els aboquen a aquesta ràbia no sempre actuen entre ells amb la mateixa contundència; tant és així que alguna fins i tot s’ha queixat de no ser saludada pels passadissos del Parlament, donant a entendre que l’enfrontament que ha generat aquesta classe política que patim no els hauria de tocar a ells, quan trepitgen les catifes.
La ira s’ha instal·lat a les nostres vides quotidianes, més o menys soterrada, més soterrada com més letal per a la nostra salut mental; més explícita com destructiva de les nostres relacions socials. Qui pensa que aquesta situació és la criminalització d’una democràcia sense més vies de canalització que la desobediència, perquè a través de la llei una majoria independentista sempre serà minoria en el conjunt d’Espanya, brama contra jutges perseguidors de polítics i diu d’aquests “presos polítics”. Difícil acceptar que l’expressió no té cabuda a la Unió Europea, perquè els encausats tindran moltes instàncies per fer valdre llurs raons, més enllà de les fronteres de l’Estat espanyol; ben difícil sobretot a partir del moment en què un jutge alemany es veu legitimat per trencar l’automatisme d’una OEDE i analitza fets sotmesos a la jurisdicció d’un altre jutge. Alegria màxima en els que feia poc indignats. Indignació total entre els que ja creien “l’ocell a la gàbia”.
I és que també està indignada la gent que veu com un Estat que prohibeix a la seva Constitució la secessió li diu, a Espanya, que aquí no hi ha hagut prou violència perquè no s’han doblegat les institucions. Com si s’hagués hagut d’esperar a veure Catalunya reconeguda com a independent per entendre consumada l’alta traïció que per a la protecció de l’Estat té Alemanya reconeguda en el seu Codi Penal. Com si saltar-se les lleis de forma sistemàtica i emprar diners públics per fer-ho possible no fos tan o més reprovable que no posar-se d’acord (Lamela i Llarena) sobre si ha estat rebel·lió o sedició el fet d’armar-la de conspirar per fer república. I és tal la distància entre els indignats a banda i banda que sembla insalvable, que les paraules dites per uns i altres difícilment es podran esborrar de la memòria, si més no, de la memòria de la gent de carrer, arrossegada per diatribes polítiques incendiàries.
Com se surt d’aquí és una pregunta que potser podríem resoldre si ens plantegem, com sempre intentem en el cicle dels pecats, si existeix la bona ira. La filosofia política medieval contemplà la possibilitat del tiranicidi; davant la injustícia de qui té tot el poder (aquell és un sistema autoritari, en el sentit que el poder recau en una sola persona, almenys des del punt de vista simbòlic) és versemblant posar-hi fi? En països poc o gens estructurats des del punt de vista democràtic hem assistit fins i tot en el present a desaparicions de dirigents o de candidats a ser-ho. Les raons dels botxins poden a la vegada ser legítimes o no, però es pot trencar l’ou per fer la truita en el nostre primer món?
Malgrat que sempre hi ha qui respon afirmativament, cal dir que no. Amb totes les imperfeccions, el sistema polític tendeix a plural, i qui vol canviar-lo té la possibilitat de proposar una alternativa, que la gent ha de decidir si li sembla adequada. Tanmateix, de tant en tant algun col·lectiu pren consciència de l’escassa probabilitat de fer realitat el possible. Que el sistema està ben travat per fer guanyar els de sempre. I aleshores certs moviments socials van més enllà de les formes ortodoxes, i així apareixen moviments com ara la PAH, o el 15-M, protegits constitucionalment fins un cert punt per manifestar el seu desgrat, la seva ira. Després algú se n’apropia, i la plataforma tal esdevé tal partit polític, i aleshores perd aquella genuïnitat que l’havia fet motor de canvi. Fins i tot hem vist com certs moviments i partits són creats per altres per fer la guitza a tercers... I després dissimulen, creen plataformes que volen fer creure que són independents, però son els seus instruments, com a molt les seves fàbriques d’idees, si és que ja els queda alguna idea que recordi aquella primigènia i necessària santa indignació dels orígens.