Balls parlats com a mostra

El ball de Sant Crist de Salomó fa 175 anys, i per celebrar-ho van muntar la primera mostra nacional de balls parlats el cap de setmana passat. Cal esmentar l’esforç del director, el Raimon Casals, perquè tot funcionés. Els balls parlats són el teatre popular de la Catalunya Nova, tot i que és al Camp i al Penedès on tenen més força i pervivència. Per primera vegada s’ha aplegat una representació dels diferents estils i gèneres dels balls parlats. La mostra ha servit per ensenyar tota la versatilitat d’aquest teatre. A Salomó s’hi va poder veure balls aferrats a la tradicionalitat més atàvica com els Pastorets de Sitges, d’altres radicalment actuals com els Vells de Valls o les Gitanes de Vilafranca, el Marcos Vicente de Reus que ha sorgit com a una eina d’escola, o balls que conformen un aglutinador de poble com el de Rodonyà o el de Salomó mateix.

La mostra ha estat una reivindicació de la importància dels balls parlats dins la tradició teatral catalana. El teatre popular no és teatre professional, tampoc no és teatre amateur, sinó que és l’origen del fet teatral.

Tot i això, com que és un gènere que només perviu Llobregat avall, amunt és desconegut. No és que a Barcelona no haguessin tingut representacions d’aquest tipus, al contrari, però quan es parla de la història del fet teatral, ni s’esmenta el que no s’ha representat dins les quatre parets d’un teatre. Els balls parlats fan de mal classificar i el Departament de Cultura els té per una mera anècdota. Només cal veure que a l’Smithsonian Folklife Festival de Washington DC, del qual Catalunya enguany n’és el país convidat, no hi va cap ball parlat. No hauria estat la primera vegada que es tradueix i es representa una dansa dramàtica a l’anglès. Però el problema és que els balls parlats no tenen una casella a l’esquema mental del cap i casal, i rai que només fossin els balls parlats, d’aquí plora la criatura.