Tribuna
El primer vampir nacional
Es tracta del primer vampir català i, probablement, universal. Era empordanès, resident a Llers i de cognom Estruc. La llengua catalana no només va ser la primera postllatina en què va escriure’s ciència i filosofia, sinó que ha estat el primer idioma parlat per un hematòfag. El de Llers va ser segles anterior, d’entre els indígenes, als dips, els gossos vampir de Pratdip (Baix Camp), cèlebres gràcies a Les històries naturals (1960) de Joan Perucho; altrament, si comparem Estruc amb els forans, va viure segles abans d’El vampir (1819) John W. Polidori, metge i amic de Lord Byron; i encara més de Vlad Tepes, el Dràcula (1897) de l’irlandès Bram Stoker. Com que som a l’any del cinquantenari del decés de Carles Fages de Climent, mort el 1968, en honor seu evoquem aquest Montoro dels hematies, perquè un dels aspectes populars del poeta és el d’haver incorporat a la lírica éssers extrasensorials de l’Empordà com les bruixes de Llers i els bruixots de Palau-saverdera.
El primer hematòfil del món va habitar el castell de Llers, és a dir que va ser veí de les bruixes remotes que van generar les nissagues de na Codonya o de na Brutolla, mitificades per Fages. El comte Arnald (o Guifred) Estruc s’havia fet un prestigi lluitant contra els moros al segle XII, i va combatre a les Navas de Tolosa, batalla preparada pel també empordanès i templer Dalmau de Creixell. Molt oportunament aquest Arnallii Estruccionis hauria participat en la batalla de Tortosa: si guanyaven tots gaudirien del posterior “repartiment”, del qual ell n’hauria obtingut el castell esmentat.
Dues “vides” accidentades d’Estruc: d’origen jueu, casat amb Arnaldeta i amagat al call de Girona. O possible càtar fugitiu de les massacres franceses. Convertit a la fe romana, es va girar com un mitjó i va perseguir bruixes, jueus i càtars (pagans i heretges). Hauria mort, depèn: assassinat per un seu capità ofès per haver estat rebutjat per Núria, la filla d’Estruc; o bé per la maledicció d’unes bruixes que havia fet torturar i cremar. Mal mort, ressuscitava i terroritzava homes i velles, i copulava amb noies. Les diverses llegendes documentades ho obvien però el cert és que l’Estruc rediviu no patia xerodèrmia –fòbia a la llum–, presentava la cara rejovenida i, a més, –coses de la ultratomba mal resolta– ressuscitava amb un carall esplèndid. Com el dels monstres de la nòmina clàssica i cristiana, que se sol mantenir a l’ombra i res no es diu, posem, dels radiants engonals del Minotaure, o dels dracs de Sant Jordi o de Banyoles. El Nosferatu de Llers fornicava frenèticament amb les joves; això sí: les prenyades parien petits monstres que, com els grèmlins, morien al veure la llum. Aquest desfici no va acabar fins que, segons, una monja vella li va clavar la clàssica estaca al cor, o quan un jueu de la comarca va sotmetre’l a un espès ritual cabalístic.