Keep calm
Cata... què?
Quan Carles Puigdemont era redactor en cap d’El Punt, va entregar a La Campana l’original del llibre Cata... què?, amb el qual, en l’era abans d’internet, pretenia explicar com veia Catalunya la premsa internacional. El qui 12 anys més tard, ja en el món xarxalitzat –neologisme emprat per ell mateix–, seria 130è president de la Generalitat, acabava el llibre amb les paraules que segueixen: “Des del 1926 Catalunya ha ocupat un lloc a la premsa fonamentalment com a causa nacional disminuïda, oprimida, entrebancada per una cultura políticament poderosa que pretenia anul·lar-la. Però també és cert que el món de fora ens ha mirat més temps com un poble oprimit pel franquisme que no com un poble en democràcia, i això encara desequilibra la balança. Com s’equilibrarà? Què en traurem, d’aquí a una vintena d’anys, d’haver tingut un procés democràtic tan llarg com el procés totalitari? Quina és la imatge que podrem projectar, si ja no serem més als ulls del món aquella nació oprimida que va lluitar per la democràcia i la recuperació nacional? La resposta, no ens enganyem, és, com sempre, a casa nostra.” Llegit ara fa, com a mínim, pensar. Perquè la imatge que torna a projectar Catalunya al món, malgrat estar en democràcia, torna a ser la de la “causa nacional disminuïda, oprimida, entrebancada per una cultura políticament poderosa” que pretén anul·lar-la. I Puigdemont ho sap. Sap que una independència no és vista amb simpatia ni per la premsa ni per la xarxalitat europea. Però que la lluita pels drets civils polítics, en canvi, és una carta guanyadora al món lliure. I per això la vol jugar fins al final. I encara més en un món en què no cal anar a hemeroteques per buscar retalls de diaris, sinó en el de la immediatesa comunicativa multimèdia i sense fronteres. I aquesta lluita pels drets civils i polítics, el sacrifici dels presos i els exiliats, ha de servir almenys per legitimar d’una vegada la voluntat de sobirania de Catalunya i guanyar-la d’una vegada.