Tabàrnia constant

L’any 1981, un diputat socialista del primer Parlament de Catalunya va declarar a un diari d’Oviedo, entre altres coses, que “se está catalanizando mucho aquello y por ir demasiado rápido puede producirse la ruptura […] de Cataluña en dos comunidades: la castellanoparlante y la de origen” i que “el catalán, como lengua base en los centros docentes, es un error grandísimo”. De llavors fins a la quimera de Tabàrnia han passat moltes coses, però a través de manifestos, manifestacions i declaracions es pot seguir els vaivens de la línia de combat contra la idea “som una nació” consagrada en la manifestació de l’11 de setembre del 1977. Quaranta anys després, la llista més votada al Parlament, la de Ciutadans, aporta tots els ingredients per dir que no som una nació. Com més proclamen els impulsors del procés que “som un sol poble”, més evident es fa la divisió, i la seva premissa que, els qui no vegin clar el full de ruta, ja s’hi aniran afegint a còpia de significants buits i de polítiques socials, s’ha demostrat, també, falsa. Ni parlar de fer un nou país, ni invocar, ben paradoxalment, la república espanyola del 1931  han convençut els qui creuen des de sempre que Catalunya no ha de ser catalana ni, encara menys, independent. No és propi dels polítics de cap bàndol, ni tampoc dels enfervorits per una causa, reconèixer els errors, però no hauria de ser tan difícil veure que mantenir gaire temps un país dividit en dues parts que s’observen amb desconfiança i en alguns casos amb odi no és bo per a ningú. El món que ens mira, prou que ho veu.