Camus

“No vull parlar per dividir sinó per ajuntar. Cal rebaixar la tensió sense abandonar les conviccions de cada part. Cal buscar una treva. Cal entendre les raons de l’adversari. Vull aquella comunitat de l’esperança en la qual les persones conviuen en llibertat perquè tancats en l’odi i la rancúnia ningú no pot escoltar l’altre…” Aquestes expressions ressonaven l’altre dia en un acte a l’Ateneu Barcelonès. Eren d’Albert Camus, en una crida cèlebre –però infructuosa– durant una conferència pronunciada a Algiers el 1956, en plena guerra d’Algèria. Les paraules de Camus, citades per l’historiador Fernando Casal, provocaven ecos inevitables i significatius entre el públic. Era un dels actes en record de l’intel·lectual francès nascut a Algèria que promou un grup de persones perquè l’Ajuntament de la ciutat li dediqui un espai públic. L’autor de La pesta, un home d’esquerres marcat per l’impacte de la guerra civil espanyola, va deixar sobre aquella nostra tragèdia una reflexió tan lúcida com elegíaca: “Va ser a Espanya on els de la meva generació vam aprendre que es pot tenir raó i perdre, que la força pot destruir l’ànima i que, a vegades, el coratge no obté recompensa”. Camus va ser en el panorama polític de l’esquerra francesa dels anys cinquanta i seixanta una veu lliure i crítica, especialment mal vist pels mandarins de l’ortodòxia comunista del moment. L’acusaven de naïf per criticar el règim soviètic o per defensar una Algèria multicultural i d’identitats híbrides. Va causar escàndol una seva afirmació, després de rebre el Nobel de literatura el 1957, que va circular mutilada: “Entre la justícia i la meva mare, trio la meva mare.” En realitat es referia a les accions terroristes: “Ara mateix es llancen bombes als tramvies d’Algiers. La meva mare pot trobar-se en un d’aquests tramvies. Si això és la justícia, jo prefereixo la meva mare.” Era la seva manera de reafirmar que la bondat de l’objectiu no pot justificar els mitjans. Una posició moral que els dogmàtics no solen perdonar.