Paisatges

En Jordi Llavina publica Terra de lletres, un llibre que recull textos d’autors, vius o morts, que, en català o en castellà, han descrit paisatges naturals o urbans de Catalunya. N’hi ha seixanta. El va presentar dimarts a l’editorial Comanegra. Té el domicili a l’antiga fàbrica de nines de porcellana Lehmann, al carrer Consell de Cent de Barcelona. N’hi ha per dedicar-li literatura urbana. S’entra a la fàbrica per un portal escrostonat que no anuncia les meravelles de l’interior. Un corredor pavimentat amb llambordes per on han rodat molts carros i camions condueix a un pati. Una gran xemeneia n’emergeix. Tot al voltant, en els locals on s’havien confeccionat les diverses peces de les nines, tenen la seu negocis diversos. Comanegra n’és un. Han acomodat l’espai amb un terra acollidor, un altell i alguns serveis imprescindibles i han mantingut a la vista les parets de pedra i obra, les voltes del sostre i les columnes de ferro colat. Miro el pati des de l’interior. Avui fa sol però me l’imagino en dies de pluja. Als patis interiors sembla que hi plogui més o que l’aigua caigui més gruixuda, amb soroll de safareig. Moltes de les nines que Lola Anglada va col·leccionar i que ara són visibles a Sitges van sortir d’aquesta fàbrica.

L’antologia d’en Llavina havia de tenir una versió anglesa perquè la conselleria de Cultura la pogués regalar als visitants estrangers. L’article 155 ho ha engegat a rodar i ara s’haurà de defensar sola. No li costarà perquè és una guia ben triada i útil. Mal m’està dir-ho: inclou un text meu. En Llavina fa un pròleg i un text introductori de cada autor que estan molt bé.

Van fer la presentació Pere Sala, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, i Madeline Beach Carey, una americana de Baltimore que parla el català com vostè i com jo i que havia fet la traducció a l’anglès. Va dir que al seu país els paisatges naturals són més impressionants i bonics però que es mantenen lluny de la gent. S’hi ha d’arribar amb cotxe i fa basarda penetrar-los. Què m’ha de dir: un dia em van dur a passejar per un parc natural de Monterrey, Mèxic, i se’ns va aparèixer un os gros com King-Kong. Diu que en canvi, aquí, el paisatge és amable, assequible, concorregut. Surts de qualsevol casa d’una ciutat gran o un poble petit, i amb quatre passes ja ets al bosc. Apunto que la familiaritat es deu també al fet que som un país boletaire. Els buscadors de bolets són gent tan enderiada que per trobar l’objectiu i protegir-lo han arribat a les entranyes del bosc i se l’han fet seu. Recordo que moltes urnes generadores de l’article 155 es van camuflar als arbres i al sotabosc. Recordo que algú va dir aquells dies: una gent que es deixaria matar abans de dir on es localitza un erol de rovellons, com no havia de mantenir en secret on s’acumulaven les urnes?